Pantalles
XAVI ARNAIZ

¿Ens ofenem fàcilment amb l’humor?

¿I si en comptes de parlar dels límits de la comèdia parlem dels límits de l’ofensa? ¿Ens podem queixar per qualsevol cosa? ¿Val tot quan fem acudits? ¿Tenim la mateixa llibertat d’expressió aquí que en altres països? Diversos casos recents com el d’‘Els Simpson’ han posat en relleu la qüestió

¿Ens ofenem fàcilment amb l’humor? / TRUTV Zoom

Ricky Gervais, en el seu últim espectacle de stand-up comedy, Humanity, disponible a Netflix, ofereix una mena d’exorcisme personal sobre la seva manera de fer i entendre l’humor. Els que el coneixen de sèries com The office, de la seva incorrecció verbal als Globus d’Or, o d’altres espectacles, ja saben que el seu és un tipus d’humor aspre, incòmode, generalment al límit, i que trenca tabús: la pederàstia, el càncer, el Tercer Món. Sembla que no hi ha tema, per espinós que sigui, que el comediant britànic no s’atreveixi a tractar. Per això resulta curiós que, ara, amb una carrera més que consolidada, dediqui tot un especial a, d’alguna manera, autojustificar-se i explicar per què el seu és un humor tan vàlid com qualsevol altre -evidentment, també obert a les crítiques que pugui suscitar; sense anar més lluny, el tram en què parla de la transsexualitat és més que discutible-. Sigui com sigui, això ens porta a qüestionar-nos si ha canviat la nostra concepció de l’humor, i si som més susceptibles amb segons quins temes.

Últimament, les estem veient de tots colors pel que fa a la llibertat d’expressió en l’humor: els tuits de Cassandra Vera sobre Carrero Blanco, la dimissió forçada de Guillermo Zapata, el cas d’Eduard Biosca per dir en boca del Sr. Bohigues que els policies de l’1-O eren unes rates, o la imputació als responsables d’ El Jueves per fer un acudit relacionant antidisturbis i cocaïna. “Si haguéssim fet la broma en un altre context que no fos el de Catalunya, probablement no hauria tingut més transcendència”, diu Joan Ferrús, subdirector de la revista.

A part d’aquests casos -que responen a unes situacions polítiques determinades-, últimament hem vist altres exemples que tornen a obrir l’etern debat dels límits de l’humor. Fa uns dies, un guionista de la sèrie Allí abajo,Sergio V. Santesteban, va fer un tuit sobre la suposada poca afició dels andalusos per la lectura. L’ocurrència pot fer més o menys gràcia, però era d’una innocència aclaparadora. I més si tenim en compte que la mateixa sèrie on treballa viu d’aquests tòpics. El que va passar és que una horda de tuitaires enfurismats se li van tirar a sobre, cosa que va fer que la productora es disculpés i el fes rectificar. Un altre exemple similar és el del programa d’humor de la Cadena SER La vida moderna, en què el còmic Ignatius Farray va deixar anar: “Té molt mèrit tenir una mentalitat guanyadora sent de Huelva”. Com a conseqüència, l’Ajuntament i la Diputació van condemnar el comentari. Dies més tard, però, el xou radiofònic va anar més enllà, comparant sorneguerament malalties com l’Asperger o l’autisme amb esports minoritaris com el bàdminton o l’esquaix. I què va passar? Doncs protestes per terra, mar i aire de tot tipus de col·lectius, que van fer que l’emissora es disculpés amb un text en què deia que el simple fet que una sola persona se sentís ofesa els obligava a excusar-se. ¿Si algú s’ofèn per una broma, doncs, això vol dir que aquella broma és automàticament censurable?

A partir del cas d’ Allí abajo, el guionista Diego San José (Ocho apellidos vascos ) va fer aquest tuit: “Si qualsevol ofensa val, entrem en un terreny emocional on no hi cap el debat. M’has ofès, s’ha acabat. I correm el perill d’utilitzar la nostra ofensa com a arma censora”. ¿Si es clama pels límits de l’humor, per tant, també s’hauria de clamar pels límits de l’ofensa? Tomàs Fuentes, guionista de La competència, creu que “el perill és deixar de dir coses per por que algú s’ofengui, perquè algú s’ofendrà, sempre”. En una línia similar s’expressa el director d’ Algo muy gordo, Carlo Padial: “El gran risc no és la censura externa, no és que et posin a parir a Twitter, és l’autocensura; i això té a veure amb una por absoluta a quedar-se fora del mercat”. Joan Ferrús, per la seva banda, es mostra partidari que es plantegin les conseqüències i implicacions de l’humor. “Jo soc d’esquerres -diu-, però el problema de l’esquerra és el seu afany censurador. La consigna és que si alguna persona del col·lectiu que sigui s’ofèn és que llavors aquell acudit no està bé”. ¿Això vol dir que en l’humor val tot? “Ens podem riure de tot -continua Ferrús-, però sí que hem de ser conscients que l’humor no és un pati d’escola on tot està permès”.

Com expressa molt bé Gervais al seu stand-up, en la comèdia el context ho és tot. Si algú fa un acudit sobre càncer infantil s’ha de tenir en compte qui el fa, on, en quina situació i amb quin subtext. “Si fas un acudit sobre alguna cosa dolenta, no vol dir que estiguis a favor d’això. L’humor negre pot fer servir com a catalitzador”, assegura Júlia Cot, guionista de Polònia. I afegeix: “No sé si abans la gent s’ofenia més o menys, però actualment les xarxes socials fan que un acudit pugui arribar a algú que no és el seu públic objectiu”.

¿És ètic que un home blanc, heterosexual i ric faci broma dels negres, dels gais o del Tercer Món? “A mi em fan gràcia els dos extrems”, diu Jair Domínguez, col·laborador d’ Està passant. “Que un heterosexual blanc faci segons quins acudits està molt mal vist, però crec que s’ha de poder fer. I també al revés: com més oprimit estàs, més pots repartir”. “¿No l’hi hem de deixar fer?”, diu Cot sobre Gervais. “A mi em genera rebuig quan la comèdia vol humiliar les víctimes, però el que demostra Gervais en una segona lectura és que ell n’és conscient. Mentre fa aquests acudits, es retrata a ell mateix com un cretí”. Un altre cas paradigmàtic és el de l’humorista Anthony Jeselnik, que no va dubtar a fer aquest tuit just després de l’atemptat a la Marató de Boston: “Hi ha línies que avui no s’haurien de travessar. Especialment la línia de meta”. ¿Es riu de les víctimes, o fa precisament una reflexió subtil sobre els límits de l’humor? Per saber de què més és capaç, vegeu el seu especial de Netflix Thoughts and prayers.

“En temes delicats, com ara el masclisme o l’Holocaust, el que s’ha de fer és tenir el millor acudit del món”, diu Fuentes. La nord-americana Sarah Silverman, per exemple, porta tota la vida fent broma sobre violacions o camps de concentració, i en aquest últim cas la ja difunta Joan Rivers (dona pionera en l’humor) va haver d’afrontar una gran polèmica quan, comentant una foto de la model Heidi Klum, va dir: “L’última vegada que vaig veure un alemany tan calent va ser quan empenyien jueus cap a dins dels forns”. Ella era jueva, com també ho és Silverman, però això no li va evitar la controvèrsia: malgrat la broma, en cap cas disparava contra la minoria oprimida. Un fet més discutible va ser el del setmanari Charlie Hebdo arran del fatídic terratrèmol del 2016 a Itàlia, quan a la portada va comparar les víctimes amb els ingredients d’una lasanya. “No negaré a ningú el dret a fer aquest acudit, però el més valent en aquest cas hauria sigut fer una altra cosa”, diu Ferrús. I què passa aquí amb els temes delicats? Amb ETA s’ha obert lleugerament la veda, però com és que no es fan les mateixes bromes sobre l’11-M que les que es fan als Estats Units sobre l’11-S? ¿Seria possible fer humor més o menys sagnant sobre els atemptats de Barcelona? “Estem a anys llum d’ells en incorrecció política -diu Domínguez sobre els Estats Units-. Recordo haver fet acudits sobre furgonetes, però entenc que som el mainstream i que sovint ens podem tallar”. ¿I amb la religió i altres qüestions tabú? “Aquí encara predomina una sensibilitat de fons catòlica -diu Padial-, però bona part del mecanisme humorístic es basa a verbalitzar tot allò que es tabú en la societat. Qui és tan estúpid per voler tallar això?”

Són racistes els Simpson?

L’humor, i el grau d’ofensa que pugui provocar, és sobretot una qüestió de sensibilitat. I aquesta sensibilitat, esclar, canvia a mesura que passen els anys. Recentment, la sèrie Els Simpson s’ha vist involucrada en una polèmica racial: l’humorista Hari Kondabolu denuncia al film documental The problem with Apu els estereotips a què durant anys s’han vist sotmesos els personatges asiàtics en la ficció occidental, amb Apu, el propietari del badulaque, com a gran exemple. I una sèrie en aparença inofensiva com Friends ha estat titllada d’homòfoba i sexista, entre altres coses, pels mil·lennials que l’estan veient per primer cop.

En el cas d’ Els Simpson, la mateixa sèrie ja ha tractat la controvèrsia, preguntant-se què poden fer si una cosa que abans era acceptada ara es considera políticament incorrecta. Una justificació que no ha agradat a Kondabolu. I així tornem, de nou, al debat de les segones lectures: ¿és racista l’estereotip d’Apu, o precisament exposa les vergonyes de la societat nord-americana pel que fa als immigrants? I què passa amb Friends? ¿L’hem de culpar per ser filla d’una època? No negarem pas, en tots dos casos, els seus respectius graus de responsabilitat. Però l’humor és una qüestió de matisos, i entre uns i altres hauríem de poder trobar l’equilibri. u