SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

Els millors moments còmics de l’any, a ‘Master of none’

La sèrie creada per Aziz Ansari i Alan Yang gira al voltant de les tribulacions laborals, amoroses i familiars d’un aspirant a actor d’origen indi a Nova York

Els millors moments còmics de l’any, a ‘Master of none’ / NETFLIX Zoom

A Indians on TV, el quart episodi de la primera temporada de Master of none, es fa un repàs dels estereotips que arrosseguen els nord-americans d’origen asiàtic en pel·lícules i sèries, des de l’Apu d’ Els Simpson al Peter Sellers de La festa de Blake Edwards. El protagonista, el Dev (Aziz Ansari, també cocreador de la sèrie juntament amb Alan Yang), un actor que només aconsegueix papers de taxista amb accent, és víctima de la mateixa situació. Així que l’episodi esdevé una reflexió metatelevisiva sobre la representació de les minories culturals en l’audiovisual nord-americà i sobre els tics racistes d’un imaginari popular en què el protagonisme l’ostenten sempre homes blancs de trets occidentals. La conclusió que revela aquest capítol es pot aplicar a tota la sèrie: el Dev és conscient de la seva cultura però no vol que sigui l’única cosa que l’identifiqui. Master of none, per tant, no és una ficció sobre què significa ser nord-americà amb pares indis, que també, sinó sobretot una comèdia indie protagonitzada per un aspirant a actor d’aquest origen. La sèrie maneja molt bé aquest equilibri entre les tribulacions típiques en aquest gènere (embolics amorosos, frustracions professionals, vida social, etcètera) i la visibilització d’una identitat poc freqüent en les ficcions televisives.

Cansat de no sortir-se’n en la seva carrera com a actor, a la segona temporada de Master of none, en emissió a Netflix, el Dev se’n va a Mòdena a fer un curs de cuina i submergir-se en la cultura i l’estil de vida italians. Aziz Ansari comparteix algunes qualitats amb Woody Allen. Una és la capacitat per radiografiar el món de la parella des de l’humor, això sí, sense la càrrega de misantropia del director de Match point. L’altra és una cinefília poc habitual de veure a les sèries televisives. Així, el primer capítol de la segona temporada de Master of none funciona en el pla argumental i estètic com una relectura d’un clàssic del neorealisme, El lladre de bicicletes de Vittorio de Sica. I en altres episodis també homenatja directors com Federico Fellini i Michelangelo Antonioni. Però la italianofília del Dev no es limita a la pasta i els referents culturals. Una bona part de la segona temporada ressegueix la seva amistat amb la Francesca (Alessandra Mastronardi), la neta de la seva professora de cuina. Entre el Dev i la Francesca s’estableix una d’aquelles relacions a punt sempre d’esdevenir alguna altra cosa. Queda clar que el Dev n’està enamorat, mentre que la Francesca sembla jugar a nodrir la seva atracció sense arribar a fer mai el pas definitiu. Que el punt de vista romangui sempre al costat del Dev no ajuda al fet que el personatge de la Francesca ens resulti simpàtic del tot.

Una sortida d’armari d’Emmy

Potser per això els millors episodis de la segona temporada de Master of none, com el dedicat a les diferents pràctiques de l’islam i el també molt woodyallenià homenatge a Nova York del sisè capítol, s’escapen del tema central. L’episodi estrella en aquest sentit és el vuitè, centrat en la relació entre el Dev i la seva millor amiga, la Denise (Lena Waithe), a través de diferents dinars del Dia d’Acció de Gràcies. En paral·lel, assistim a la progressiva sortida de l’armari de la Denise. En lloc de concentrar en un moment de clímax dramàtic l’anunci a la família que és lesbiana, fa pública l’orientació sexual de manera progressiva i poc traumàtica. És aquest episodi el que, amb tots els mèrits, s’ha endut aquest any l’Emmy al millor guió de comèdia.