SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

Els encerts de la nova temporada de ‘Black mirror’

La sèrie antològica de Charlie Brooker presenta símptomes d’esgotament però encara ofereix uns quants al·licients als fans de la ficció televisiva

Els encerts de la  nova temporada de ‘Black mirror’ / NETFLIX Zoom

El canvi d’estatus del freak, de figura marginal i marginada a agent actiu en la creació i recepció de continguts, és una de les característiques de la nova era audiovisual. En la seva persistent visió pessimista del nostre món hipertecnològic, la quarta temporada de Black mirror s’inaugura amb un capítol que indaga en el cantó fosc del freak. En concret, el del Robert (Jesse Plemons), un fanàtic de les space operas que ocupa un càrrec de poder en una companyia de videojocs. Com el geni de la programació virtual que és, el Robert converteix un univers molt pròxim a Star Trek en una fantasia de consum propi on pot sotmetre als seus desitjos clons dels seus col·legues al món real. Aquest primer capítol titulat USS Callister explora com els universos fantàstics o de realitat virtual sovint poden convertir-se en translacions de fantasies masclistes no confessades.

Un dels grans encerts de Black mirror continua sent de quina manera se centra en diferents tipus de perfils humans ben reconeixibles més que no pas en els dispositius tecnològics que n’amplifiquen els defectes. Passa també en el segon capítol, Arkangel, dirigit per Jodie Foster, una radiografia molt precisa, també massa previsible, de les obsessions d’una mare soltera amb una actitud sobreprotectora i hipervigilant amb la seva filla.

Arkangel representa la primera entrega de Black mirror feta per una dona. La sèrie posa cada cop més èmfasi en els directors, fet que contribueix a atorgar un segell estilístic distintiu i diferenciat a cadascun dels episodis. En aquesta quarta temporada destaca també l’empremta de John Hillcoat a Crocodile, que converteix la localització islandesa de l’episodi en una caixa de ressonància de la protagonista, una dona freda i sofisticada que cau en un espiral de violència salvatge per mantenir el seu estatus. Però és sobretot Metalhead, de David Slade, el capítol que marca la diferència com a aposta per la televisió d’autor. Rodat en blanc i negre i amb una trama mínima, Metalhead recrea un escenari postapocalíptic en el qual preval la supervivència. És el títol de la sèrie que més defensa el gènere pel gènere, atès que aquí l’excusa tecnològica és mínima. A partir de molts pocs elements, Slade teixeix una atmosfera de desassossec gairebé existencial en la qual introdueix una persecució sòlida i angoixant com poques entre una dona i una màquina. I l’èxit de Hang the DJ, el capítol més popular d’aquesta temporada, però no el millor, confirma que les històries d’amor que triomfen per sobre de qualsevol imposició (aquí la d’una aplicació que dicta amb qui t’has d’aparellar) sempre funcionen a la sèrie. En aquest sentit, Hang the DJ agafaria el relleu a San Junipero com a drama romàntic, tot i que és més simple, lineal i optimista que aquell capítol que ho va petar a la tercera temporada.

El museu dels horrors

Famosos o desconeguts, els intèrprets sempre han sigut un dels elements més sòlids de Black mirror. Aquesta temporada es recordarà per la presència de Douglas Hodge en l’últim episodi, Black museum, que engloba tres relats i múltiples cites als capítols anteriors. Hodge és un d’aquells actors forjats en el món del teatre amb escasses aparicions al cinema i la televisió que aquí troba l’ocasió per lluir tot el seu talent com a mestre de cerimònies d’un museu dels horrors on també exerceix de narrador i protagonista. La barreja perfecte entre guia encantador, contacontes esplèndid i mad doctor pervers.