I dels heavies, què se n’ha fet?

A la seva nova sèrie ‘Heavies tendres’, Juanjo Sáez porta a terme un viatge melancòlic a la seva adolescència a la Sagrera, quan aquesta música era una forma d’afrontar les tribulacions de la vida

Eulàlia Iglesias

3 min

Són els heavies una espècie en extinció? Una mirada al voltant nostre ens obliga a constatar que una de les subcultures més populars dels anys 80 i 90 es manté viva però sense un recanvi generacional que la rejoveneixi. Els heavies segueixen omplint festivals específics, mantenint-se fidels als seus grups de referència i vestint-se com des de fa anys. Però ja no són presència habitual als instituts dels barris obrers, als bars de quintos barats i a les botigues de discos especialitzades.

Malgrat el seu tupè i els cabells tallats arran del clatell, Juanjo Sáez té un passat heavy. Heavies tendres ens transporta al barri barceloní de la Sagrera en època preolímpica per reconstruir la memòria d’aquells anys d’adolescència marcats per Iron Maiden i Metallica. Com amb l’anterior Arròs covat, el creador desenvolupa una sèrie d’animació amb personalitat pròpia que no s’ha d’emmirallar en els referents nord-americans per trencar amb les inèrcies de les sèries de dibuixos més clàssiques. Aquí fins i tot hi trobem una posada en escena més agosarada que la d’ Arròs covat, i es nota que el creador hi ha deixat el cor en les recreacions de les estampes del barri on va créixer. El registre també canvia totalment. Arròs covat mostrava un to desmitificador ja des de la cançó dels crèdits que entonava Miguel Ángel Blanca amb el seu timbre inconfusible. El dibuixant i el seu equip retrataven des d’una certa ironia l’univers de la Barcelona hipster. Si Arròs covat es desplegava com una comèdia indie, Heavies tendres, en canvi, és Els 400 cops de Juanjo Sáez, la ficció on recrea la seva pròpia adolescència difícil des d’un to que privilegia la mirada humanista cap als menors que se senten d’alguna manera o altra desemparats, com passa sobretot amb la figura del nou amic del protagonista, el Miquel.

El títol condensa aquesta veritat a primera vista paradoxal que resumeix l’essència dels heavies. Rere el rigorós vestuari compost de samarretes negres, texans foscos, jaqueta de cuir o armilla texana, i l’exaltació de les melenes hirsutes, sempre s’hi ha amagat un tarannà bonhomiós i una certa fragilitat. Als tres capítols fins ara vistos de la sèrie queda clar que per als dos protagonistes, el Juanjo i el Miquel, el heavy esdevé la manera amb què expressen el seu desencaix i la seva posició en un món que de vegades els és hostil.

La Barcelona preolímpica

Heavies tendres també recupera l’imaginari de la Barcelona popular que va esborrar en part el somni olímpic, des d’un barri poc freqüentat per la ficció audiovisual del nostre país com és la Sagrera, al districte de Sant Andreu. Des del Parc de la Pegaso a l’evocació de les barraques veïnes de la Perona, des dels descampats urbans a aquells pisos abandonats on es refugiaven els ionquis, la sèrie reconstrueix la memòria d’un zona ara en ple procés de transformació. Però també recrea un imaginari humà força reconeixible de l’època i de l’actualitat: el professor enrotllat i militant, els grups de punk amateurs, la veïna trans modista, els bidells vella escola, la mare absent i la mare que sempre hi és... I, esclar, la figura de la iaia entranyable que ja s’ha fet imprescindible en les obres de Juanjo Sáez.