El clítoris agafa protagonisme a Betevé

Hi ha un munt de talent audiovisual jove al nostre país que no troba on cristal·litzar-se. Hi ha tota una generació que s’ha format en facultats i escoles de cinema i audiovisuals, que no li ha calgut una càmera sofisticada per aprendre a comunicar-se a través de les imatges en moviment, que no es conforma amb els cànons tradicionals i que disposa d’una àmplia cultura audiovisual més enllà del que dicten les graelles i cartelleres comercials, però a la qual li manquen plataformes i finestres per donar sortida a la seva creativitat.

Tube d’Assaig compensa en part aquesta mancança. El programa de Betevé ofereix un espai mensual per estrenar pilots de sèries, tant de ficció com de no ficció, obra de joves realitzadors i realitzadores en molts casos acabats o a punt de sortir de la universitat. En certa manera, Tube d’Assaig agafa el relleu de l’enyorada franja DO de la Xarxa, que anava destinada a nous formats de creació i que permetia descobrir creadors novells o gaudir de sèries innovadores que no trobaves en altres televisions. Aquí, però, els projectes només es presenten a través d’un pilot i es convida els espectadors a col·laborar econòmicament a través de Verkami perquè es completi la sèrie.

Clito és l’última aposta del Tube d’Assaig. Creada per Pol López Grau i dirigida per Alexis Barroso, entronca amb les sèries d’animació més irreverents que integren en un context de normalitat personatges i situacions extravagants. En aquest cas, un clítoris esdevé la protagonista de la típica sitcom juvenil on ella comparteix pis i desventures mil·lennials amb dos col·legues d’aparença humana, en Jordi i en Jordi.

Més d’una dotzena de projectes han passat a hores d’ara per aquest programa de Betevé. Destaca la varietat de registres i gèneres que s’hi poden veure. Des de sèries com 5 minuts tard,d’Alberto Dexeus, Maria Teresa García, Núria Muñoz, Clara Renau i Anna Tabernero, que juguen amb el temps real per explorar les possibilitats narratives en un lapsus d’espera, fins a docuficcions que proposen una variant més íntima i generacional del fake de tota la vida, com No, we can’t,de Laia Alsina i Mireia Giró.

Les tribulacions generacionals o lligades a la vocació audiovisual nodreixen algunes de les websèries còmiques, com Croma, d’Oriol Pujol, Albert Rella i Daniel Valdivia, presidida per un humor meta que subverteix des del low cost la idea del cinema com a fàbrica de somnis o constructora de realitats, o Show business, l’autoficció d’Oriol Pérez i Serapi Soler que segueix els protagonistes en el seu intent de tirar endavant el seu primer llarg.

I si Els joves haguessin tingut una seqüela quinze anys després i s’hagués ambientat a Rubí, no estaria gaire lluny de The last call, una hilarant comèdia sobre quatre col·legues rockers de tota la vida que, ja amb trenta-i-tants anys, aspiren per fi a certa fama en un concurs de bandes comarcal. Amb un humor estripat, la sèrie de La Lombarda Producciones celebra l’estil de vida del rock urbà sense deixar d’enfotre’s dels seus tics i tòpics.

Dins de la no-ficció que ha donat a conèixer el Tube d’Assaig destaca Follo ergo sum,un valuós projecte assagístic de Sofia Esteve, Alba Cid, Marina Freixa i Laia Vaello que reivindica les formes no normatives de sexualitat a partir tant d’aportacions teòriques com de testimonis vitals per posar en evidència fins a quin punt les representacions sexuals a la nostra cultura resulten limitades i repressores.

+ Detalls

'Clito'

De Pol López Grau

Dirigida per Alexis Barroso