‘La casa de las miniaturas’ i el feminisme d’època

La minisèrie de la BBC dirigida pel català Guillem Morales, que s’ambienta en l’Amsterdam burgesa i calvinista del segle XVII, confirma el gir reivindicatiu de les sèries històriques

Eulàlia Iglesias

3 min

‘La casa de las miniaturas’ i el feminisme d’època BBC

“Cada dona és l’arquitecta del seu propi destí”. Aquest missatge a mig camí entre la reivindicació feminista i l’eslògan d’autoajuda el rep la protagonista de La casa de las miniaturas d’algú que no coneix. Petronella Oortman, Nella (Anya Taylor-Joy), ha arribat a la fastuosa mansió del centre d’Amsterdam on resideix des del seu casament. La seva mare la va vendre a un ric mercader de la capital a fi de pagar els deutes familiars. Malgrat que la seva unió no hagi sorgit de l’amor, la Nella està disposada a ser una esposa digna i feliç. El seu marit, però, sembla que la respecta més que no pas la desitja. Com a regal de noces li ofereix una reproducció en miniatura de la seva nova llar, una filigrana artesana que ella pot anar omplint amb nous objectes. Només li cal encarregar-les al miniaturista en qüestió. Però als paquetets que rep la Nella sempre hi ha, a part dels missatges, alguna peça de més. Com si la persona que els hi fa arribar li volgués oferir pistes sobre la seva situació o fos capaç d’esbrinar el futur.

Dividida en tres capítols que es poden veure en versió original subtitulada al català a Filmin, La casa de las miniaturas és l’adaptació del bestseller homònim de Jessie Burton que ha dut a terme el català Guillem Morales per a la BBC. La sèrie està ambientada a l’Holanda del segle XVII, l’anomenada Edat d’Or neerlandesa per la puixança que va viure el país gràcies a la seva expansió comercial. L’ascendent burgesia professa en part una estricta moral calvinista. Una combinació que, de manera detallista, Morales condensa en aquella escena en què veiem la família menjant un frugal àpat a base d’arengades en una refinada vaixella de porcellana de Delft.

La casa de las miniaturas plasma les contradiccions d’una època apassionant. I ho fa a través de la figura de la Nella, una noia a priori tímida que va prenent el control de la situació. La sèrie arrenca com un conte gòtic. La Nella arriba a una mansió on ja hi ha una altra dona que hi mana: la seva cunyada Marin (Romola Garai), una dona soltera i piadosa que no se la mira amb gaires bon ulls. La casa de miniatura esdevé aleshores un clar fetitxe, la joguina amb la qual ella pot exercir de veritable mestressa de la casa. També la clau que li permet anar desvelant alguns dels misteris i secrets que amaga la seva nova família, amagats en part per no patir persecució religiosa.

La sèrie és un bon exemple de com els drames d’època estan agafant un gir feminista. De Harlots a ¡Llama a la comadrona!, les dones prenen més protagonisme en rols que les mostren més determinades i solidàries entre elles del que tradicionalment havíem vist. Una perspectiva a priori positiva, tot i que La casa de las miniaturas també fa palès que aquesta visió de vegades resulta en excés forçada des del present. Per exemple, la sèrie s’endinsa en un context d’estricte moral religiosa però és incapaç de mostrar la vivència de la fe de la Marin més enllà dels tòpics superficials. La denúncia de la intolerància respecte a la sexualitat i el mateix personatge de la Nella estan delineats per ajustar-se als gustos dels espectadors del segle XXI i no pas per aproximar-nos i fer-nos entendre les particularitats d’una època molt diferent a la nostra. Això sí, Morales aplica una precisió miniaturista a l’hora de recrear amb detall i bellesa les tribulacions d’aquesta família holandesa rica i turmentada, lliure i reprimida.