SÈRIES
EULÀLA IGLESIAS

‘La casa de las flores’: el primer culebró per al públic mil·lennial

Ni sèries de prestigi nord-americanes ni ficcions criminals europees. La revelació d’aquest estiu ha sigut una telenovel·la mexicana de Netflix que s’adapta als temps de la diversitat sexual

‘La casa de las flores’:  el primer culebró per al públic mil·lennial / NETFLIX Zoom

Aquest estiu, en els cercles seriòfils no hi han faltat els desmesurats elogis a una ficció sobrecarregada com Heridas abiertas o la invitació al culte de Succession, l’enèsima però molt sòlida incursió en les entranyes d’una família totpoderosa als Estats Units. Però la gran sorpresa de l’agost ha sigut La casa de las flores, el culebró mexicà de Netflix que ha aconseguit impactar entre un públic a priori poc obert a aquest gènere, els joves.

L’èxit de La casa de las flores no resulta sorprenent atesa la seva capacitat per sintonitzar amb el mateix tipus d’espectador que xala amb l’Operación Triunfo dels Javis i RuPaul’s Drag Race. La sèrie de Manolo Caro converteix el trencament del tabú de la diversitat a la soap opera llatinoamericana en la base de la primera temporada i de passada actualitza amb ironia els codis del gènere sense deixar de moure’s en el seu territori emocional. La sèrie arrenca amb un punt d’humor negre: una dona se suïcida a la floristeria que li dona nom i, com a Mujeres desesperadas, es converteix en la narradora en offde les tribulacions de la família protagonista, els De la Mora. La matriarca De la Mora, a qui encarna una diva de la telenovel·la com és Patricia Castro, es relaxa fumant marihuana en pipa; el fill és bisexual però al principi de la sèrie encara no ha sortit de l’armari; la filla petita apareix amb un promès afroamericà a qui diuen “el negrito”; i l’exmarit de la filla gran, Paulina, és ara una dona trans, María José, a qui interpreta l’espanyol Paco León. La Paulina (Cecilia Suárez) no tarda a convertir-se en la gran figura de La casa de las flores. Encarna un tipus de dona molt corrent al món real però poc vist a la ficció. La mare, germana, filla, cap... que sempre està solucionant tots els problemes. Però el seu tret distintiu és aquella veu engolada i a-len-ti-da tant de zona alta que acaba imitant tot espectador de la sèrie.

Fill televisiu del melodrama, una de les característiques del culebró és plasmar com els protagonistes s’enfronten i conviuen amb els límits morals i els prejudicis de la societat on viuen. Per això les dobles vides i les revelacions de secrets són ingredients essencials del gènere. La casa de las flores rebenta la idea que en una família fresa (els pijos a Mèxic), sempre pendent del què diran, només hi ha lloc per a l’heterosexualitat. I en aquest sentit suposa tot un sacseig al gènere, dut a terme amb força humor. La condició queer de la sèrie no només es plasma en la benvinguda normalitzada a personatges bi, homosexuals i trans. El pare De la Mora mantenia un altre negoci a part de la floristeria, un club de drag-queens que també es diu La casa de las flores. Les estrelles del club emulen grans dives del pop llatinoamericà com Paulina Rubio, Yuri, Gloria Trevi i Amanda Miguel. I així, les cançons sentimentals cobren un protagonisme especial a l’hora d’expressar les emocions contingudes a la trama, cosa que reforça aquest nexe amb la nova generació de programes de telerealitat.

Potencialment malvats

Atenta sobretot als conflictes emocionals de la família protagonista, La casa de las flores no explota gaire un altre tema habitual als culebrons, les batalles de poder. Tal com acaba la primera temporada, hi trobem a faltar més presència de la guerra entre els De la Mora i els seus enemics en el negoci, els Chiquis, aquella parella de germans amb molt potencial com a supermalvats de culebró. Però per ara sembla que no hi haurà segona entrega de la sèrie de Manolo Caro.