‘Barry’: l’art no sempre és redemptor

La comèdia negra de Bill Hader a la HBO se’n surt molt bé a l’hora de casar dos universos a priori irreconciliables: el del món criminal i el dels aspirants a esdevenir actors i actrius d’èxit a Los Angeles

Eulàlia Iglesias

3 min

‘Barry’: l’art no sempre és redemptor HBO

No és el primer cop que Bill Hader impulsa una sèrie televisiva després de fer-se un nom com a còmic al Saturday night live de principis de mil·lenni, en la mateixa època en què s’hi van forjar Jason Sudeikis, Amy Poehler i Kristen Wiig, entre d’altres. Amb col·legues del SNL com Fred Armisen, Seth Meyers i Rhys Thomas va parir el 2015 la molt recomanable Documentary now!, una sèrie mockumentary en què es parodien alguns dels grans títols i estils de la no-ficció, des de Nanuk, l’esquimal al tarannà falsament agosarat dels reporters de Vice news.

Però Barry, que Hader ha coescrit amb Alec Berg, un dels guionistes de Seinfeld, va més enllà de l’humor burleta que es basa en la imitació per aprofundir des de la comèdia negra en les conseqüències de la violència i l’abast del suposat poder sanador de l’art. Hader hi encarna un antic marine del Middle West que ara es guanya la vida com a assassí a sou. El Barry és molt bo en la seva feina i compta amb una mena d’agent, Fuches (Stephen Root), que li gestiona els encàrrecs i cobraments. Un dia, en plena feina a Los Angeles, va a petar a la classe d’una escola d’interpretació i descobreix un nou món. Desencantat amb el seu ofici, es planteja que potser podria ser feliç en aquesta mena de petita família que formen els aspirants a actors. Des d’aleshores, el Barry es debat entre l’intent d’iniciar una nova vida entre bastidors i la complicació de deixar enrere el món criminal, sobretot després que s’emboliqui la troca amb un perillós grup criminal de txetxens.

A l’hora de moure’s entre dos mons en aparença ben diferents, Berg i Hader opten per barrejar els registres que a priori els correspondrien a cadascun. La família de criminals txetxens es presenta des d’una òptica paròdica que no aigualeix el seu caràcter violent. I el món de la interpretació es plasma des d’una mirada crítica, en què els propis integrants reconeixen que viuen en una bombolla aïllats dels problemes de certa Nord-amèrica real. Malgrat que el Barry ocupi el centre de la narració, la sèrie sap dibuixar uns secundaris complexos, divertits i en alguns casos tràgics. Henry Winkler com a Cousineau és la gran revelació de la sèrie, un veterà professor d’arts escèniques (com el Michael Douglas d’ El método Kominsky però sense el rerefons sentimental) que esdevé un seductor de primer nivell davant de la cap de policia. Sarah Goldberg dona vida a un dels personatges més complicats, la Sally, l’objecte del desig del Barry, una aspirant a actriu que representa alhora la fragilitat extrema i l’ambició amb pocs escrúpols de qui vol esdevenir una estrella de les taules. L’únic amic del Barry de l’exèrcit, el Chris Lucado (Chris Marquette), subratlla el trauma dels soldats que han experimentat la guerra i compensa la caricatura de la violència que acompanya les màfies criminals.

Amb una primera temporada que en té prou amb vuit capítols de mitja hora per oferir una mirada alhora fosca i divertida sobre el protagonista i els seus respectius entorns, el Barry excel·leix a l’hora d’utilitzar un registre humorístic que no considera incompatibles la ironia i la humanitat. En el capítol final, la sèrie dinamita una de les convencions més habituals de la ficció nord-americana, la idea tan reconfortant que per al protagonista sempre hi ha una segona oportunitat, i que es presenta molts cops a través de la pràctica artística. Però l’art no sempre és redemptor...