SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

Per què ens agraden tant les sèries de metges com ‘The good doctor’?

Va ser la més vista als Estats Units la tardor passada i ha triomfat aquest estiu a casa nostra. Ara que estrena segona temporada ens preguntem per què ens fascinen els doctors televisius

Per què ens agraden tant les sèries de metges com ‘The good doctor’? / AXN Zoom

El cinema va comptar en el seu moment amb més d’una saga al voltant de la vida professional d’un metge, com les diferents entregues de Doctor protagonitzades per Dirk Bogarde als inicis de la seva carrera. Però ha estat la televisió la que ha convertit el drama hospitalari en un gènere amb identitat pròpia, un dels més populars, a més, entre el públic. L’últim exemple és The good doctor, la sèrie que ha batut èxits d’audiència aquests últims mesos a la televisió dels Estats Units, on s’emet a la seva cadena mare ABC, i a l’estat espanyol, on s’ha pogut veure a Tele5 i a AXN, que acaba d’estrenar-ne la segona temporada.

Creada pel pare de House, David Shore, a partir d’una sèrie coreana, The good doctor en repeteix la idea central. Aquí el protagonista també és un metge amb un talent extraordinari per al diagnòstic però amb molt poca traça per comunicar-se amb els malalts. En el cas del jove Shaun Murphy (Freddie Highmore), la inhabilitat per relacionar-se amb la gent és deguda a l’autisme. Això li atorga un tarannà oposat al del doctor House. Shaun es mostra tímid i insegur on l’altre resultava arrogant i prepotent. Aquest tret de la seva personalitat explica en part el seu èxit, ja que desperta l’instint protector del públic. Per si la seva condició no fos prou, la sèrie subratlla innecessàriament la seva vulnerabilitat convertint-lo en orfe dos cops (quasi tres): al capítol pilot expliquen que de petit primer és rebutjat pels seus pares i després se li mor el germà que tenia cura d’ell. Al final de la primera temporada també corre perill la vida del seu mentor, el doctor Glassman (Richard Schiff).

Les sèries d’hospital funcionen com una variant d’una de les narratives més ben acollides de la ficció televisiva, la de la resolució d’un misteri. El doctor House, al cap i a la fi, no deixava de ser una versió facultativa de Sherlock Holmes. I la majoria dels drames mèdics adopten l’estructura pròpia de les sèries procedimentals: plantegen un cas que un equip d’especialistes s’encarrega de resoldre a través d’una metodologia recurrent. Aquest tipus de sèries provoquen un sentiment de confort a l’espectador. En un món ple d’incerteses, encara trobem professionals capaços d’arreglar els desajustos de l’ordre quotidià. Si els detectius, advocats i policies incideixen en aquesta necessitat de sentir-nos més segurs, els metges televisius proporcionen el consol que ens poden salvar la vida per estranya que sigui la nostra malaltia. I més si, com House o Murphy, que també té síndrome de savant, exerceixen el paper de figura totpoderosa que vetlla per la nostra salut, a la manera d’uns superherois amb bata capaços de salvar-nos allà on no arriben les capacitats humanes tradicionals.

Superació personal

Amb un protagonista neurodivers, The good doctor s’apunta també a les narratives de la superació personal. Al llarg de la sèrie anem veient com Shaun s’enfronta als reptes que li suposa la seva condició. Però d’aquesta manera la sèrie també redueix el protagonista al fet que sigui autista. Mentre la resta de personatges cometen errors o presenten defectes lligats a la seva personalitat, Shaun només s’equivoca a causa de la seva condició. The good doctor aposta més que altres drames mèdics per la vena sentimental i lacrimògena, alhora que obvia debats tan interessants i conflictius com el que va lligat al finançament de la sanitat i l’atenció a persones amb pocs recursos.