SÈRIES
EULÀLIA IGLÈSIAS

‘Wormwood’: la veritable joia oculta de Netflix

A partir del cas d’un científic a sou de la CIA que va “caure” per la finestra d’un hotel als anys 50, el pare dels ‘true crimes’ Errol Morris ens recorda per què és el gran mestre d’aquest gènere

‘Wormwood’:  la veritable joia oculta de Netflix / NETFLIX Zoom

“Mai arribaràs a saber què va passar en aquella habitació”, li repetia una vegada i una altra a Eric Olson la seva mare. Però aquest psicòleg no ha defallit al llarg de mig segle a l’hora d’esbrinar la veritat sobre la mort del seu pare, Frank Olson, un bioquímic expert en bacteris que treballava per a la CIA i que va morir l’any 1953 en estranyes circumstàncies en “caure” d’una habitació de l’hotel de Nova York on s’allotjava. Ara és Errol Morris, un dels documentalistes més prestigiosos del cinema nord-americà, que a partir d’una entrevista a Olson fill ressegueix el context històric, les circumstàncies, els testimonis i les proves que acaben indicant que el bacteriòleg va ser assassinat per l’agència d’intel·ligència per a la qual treballava.

A Errol Morris el podem considerar el pare dels anomenats true crimes, els films o sèries que ressegueixen algun cas criminal mal resolt o pendent de resoldre. El seu documental The thin blue line (1988) segueix sent una fita històrica per com va forçar la justícia a revisar la sentència a un home que la pel·lícula demostrava que havia sigut acusat injustament d’un assassinat que no havia comès. L’altre talent de Morris és el d’entrevistador. Hi ha pocs títols més interessants a l’hora de repassar la història dels Estats Units al llarg de la segona meitat del segle XX que The fog of war, la seva fructífera xerrada amb Robert S. McNamara.

A Wormwood, una minisèrie de sis capítols estrenada a Netflix, Morris retorna a la mort del científic Frank Olson a partir de la llarga entrevista amb el seu fill Eric, que el cineasta combina amb recreacions dramàtiques dels últims dies d’Olson (amb actors de prestigi com Peter Sarsgaard), la revisió de tota la documentació sobre el cas i entrevistes amb els implicats. Així aconsegueix construir una mena de thriller històric on apareixen conspiracions per assassinar Patrice Lumumba, sessions d’espiritisme amb la filla de Marshall McLuhan, mags famosos que ensenyen trucs als agents de la CIA i històries al voltant de rentats de cervell a la Guerra de Corea.

En aquest context propi d’un film d’espionatge ambientat a la Guerra Freda, Morris subratlla la pulsió tràgica dels seus dos protagonistes, Olson pare i fill, a través de dos personatges més. A Frank Olson l’identifica amb Martí Luter per la seva determinació ètica d’enfrontar-se a un gran poder institucional com la CIA. Al fill d’Olson, Eric, una figura fascinant, l’emparenta amb Hamlet per la seva obsessió autodestructiva per clarificar la mort del pare.

Wormwood desafia la mirada de l’espectador televisiu avesat a sèries molt més lleugeres i transparents en la construcció de la seva línia argumental. Com en una novel·la de John le Carré, aquí la quantitat d’informació proporcionada no garanteix necessàriament que entenguem millor el cas, de vegades passa just el contrari. Aquesta operació de desconcert entronca amb la voluntat d’un documentalista que deixa clar que la recerca de la veritat no sempre és fàcil ni satisfactòria.

Com tot bon true crime, l’objectiu final de Wormwood no és (només) aportar nova llum a una investigació mal tancada, sinó estendre la crítica al sistema polític i judicial que ha permès la situació. Morris fins i tot va més enllà i ofereix una reflexió a partir de preguntar-se si hi ha una resolució final que realment compensi el dolor dels Olson.