SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

Torna l’humor britànic més enginyós i corrosiu amb ‘Inside No. 9’

Filmin estrena en VOSC les quatre temporades de l’antologia, una nova mostra de la gloriosa tradició de la comèdia britànica televisiva a càrrec dels creadors de ‘The League of Gentlemen’

Torna l’humor britànic més enginyós i corrosiu amb ‘Inside No. 9’ / FILMIN Zoom

Durant els seus primers anys de vida, Televisió de Catalunya va emetre el bo i millor de certa edat d’or de la comèdia televisiva britànica. Sitcoms com Els joves, Sí, ministre, Allo allo, L’escurçó negre o N’hi ha que neixen estrellats van passar a formar part del nostre imaginari cultural popular. Aquesta transmissió de l’humor televisiu britànic en prime time es va estroncar en algun moment. La progressiva fragmentació de l’espectre televisiu i el nou regnat de les sitcoms nord-americanes van arraconar les dignes successores d’aquesta tradició humorística tan celebrada a casa nostra. TV3 seguia emetent sèries com Absolutely fabulous, Miranda, The Inbetweeners, The IT crowd o The League of Gentlemen, però programades amb molt de retard i/o en canals específics com el 3XL, on no van aconseguir calar de la mateixa manera en els espectadors.

Ara és Filmin qui acut al rescat d’una de les ficcions còmiques de més èxit a la Gran Bretanya els últims anys, Inside No. 9, que farà les delícies dels amants de l’humor anglès més corrosiu. Es tracta de la nova creació de Reece Shearsmith i Steve Pemberton, dos noms i cares coneguts de sobres pels fans de The League of Gentlemen, la sèrie de culte que també van contribuir a crear. A Inside No. 9 s’hi reconeixen moltes de les seves particularitats: el gust pel terror grotesc, els finals sorpresa, la burla dels arquetips nacionals i la ductilitat de Shearsmith i Pemberton a l’hora de compondre personatges d’allò més diversos. Com Black mirror, la sèrie recupera el format d’antologia (no hi ha continuïtat entre els episodis) i alhora recull l’herència d’alguns dels millors exemples del gènere, sobretot aquella tirada per l’humor una mica cruel i els desenllaços inesperats de la versió televisiva de les Històries imprevistes de Roald Dahl que també vam poder veure als inicis de TV3.

A part del to, el principal nexe d’unió a Inside No. 9 és el fet que cada episodi té lloc en un únic escenari. Una casa, una habitació, una oficina, un vagó de tren, els camerinos d’un teatre... que s’identifiquen d’alguna manera amb el número 9. L’espai reduït es transforma en un dels ganxos de la sèrie. La modernització de la comèdia televisiva sembla que passi per assemblar-se cada cop més al cinema, sobretot a l’hora de trencar inèrcies de les sitcoms multicàmera com els sets de rodatge recurrents i tancats. Hearsmith i Pemberton, en canvi, opten per explotar el potencial de la localització única i els escenaris mínims, fins al punt que els respectius episodis inaugurals de la primera i la segona temporades (fins on hem arribat a veure) tenen lloc en entorns tan claustrofòbics com un armari i un vagó llit, i porten a l’extrem les incomoditats d’aquestes situacions. Localització única, però, no equival a posada en escena típica de la sitcom. De la mateixa manera que cada capítol explora una història amb un to propi, l’estil de posada en escena també varia. A The 12 days of Christine, dirigit, per cert, pel català Guillem Morales, es reprodueix el punt de vista d’una ment alterada, mentre que a Cold comfort es trasllada a la pantalla televisiva la perspectiva d’un panell de càmeres de seguretat. Els creadors també se senten lliures per conrear diferents tradicions còmiques. A A quiet night in, per exemple, reivindiquen el menystingut art de la pantomima, l’ slapstick i l’humor visual en un episodi gairebé sense diàlegs... Comèdia britànica televisiva en plena forma.