'The good fight' o l'art de l'esqueix

La fórmula de l'spin-off no ha sigut mai garantia d'èxit. La sèrie derivada de 'The good wife' és un bon exemple de com una ficció televisiva nascuda d'una altra pot brotar robusta i esplèndida

Eulàlia Iglèsias

3 min

El cànon literari ja contenia tota la serialitat potencial que esclata a les sèries televisives. Per això no resulta agosarat considerar l'Odissea com una mena de spin-off de la Ilíada. Homer va crear una continuïtat entre dues obres diferents a partir de convertir un secundari de la primera en el protagonista d'una aventura pròpia a la segona. L'art de l'esqueix consisteix en això. Identificar un personatge secundari d'una sèrie amb potencial i arrencar-lo d'aquella ficció per trasplantar-lo amb compte en un altre territori on ha de generar, ara com a tronc central, una obra nova.

Però la fórmula no sempre funciona. A la llista de spin-off d'èxit hi figuren títols mítics com Els Roper, o sigui el George i la Mildred, propietaris del pis dels protagonistes d'Un home a casa; l'espanyola Aída, que va superar l'èxit de l'original Siete vidas; o Frasier, on el psicòleg radiofònic s'independitzava de Cheers. Entre els exemples desastrosos, Joey, aquella sitcom en què un dels personatges de Friends s'emancipava del seu grup d'amics per adonar-se que tot sol no desprenia cap química humorística. O Better call Saul, sens dubte una bona sèrie que malgrat tot no ha aconseguit la repercussió de l'originària Breaking bad.

Quina és la clau perquè un spin-off funcioni? ¿Allunyar-se de l'original o, per contra, no distanciar-se'n gaire? En una sèrie sempre és clau l'equilibri entre repetició i novetat. ¿Apostar pel personatge adequat? ¿Saber redefinir amb precisió el rol d'aquest secundari que ara passa a protagonista? Perquè el personatge que et fa gràcia com a sidekick no sempre et funcionarà com a heroi. ¿Trobar un context que cridi l'atenció als espectadors originals de la sèrie i alhora ofereixi un atractiu nou? Aída, per exemple, presentava un entorn socioeconòmic molt més viu i identificable que el de Siete vidas.

The good fight, l'spin-off de The good wife creat igualment per Michelle King i Robert King, en aquest cas amb la col·laboració de Phil Alden Robinson, apunta a situar-se al bàndol dels esqueixos que arrelen amb força. A l'hora de reincidir en els valors que funcionaven a la sèrie anterior, aposten per començar de la mateixa manera. Com Alicia Florrick, Diane Lockhart (Christine Baranski) es veu obligada a ressituar el seu lloc al món a causa d'un escàndol, en aquest cas econòmic, del qual no és responsable. Això l'obliga a canviar de firma d'advocats, cosa que permet el trasllat d'escenari sense variar l'univers professional. També es reafirma l'aposta pel protagonisme femení. Tant la Diane com l'Alicia demostren fins a quin punt la fortalesa de les dones rau en la seva capacitat de readaptació en un entorn que no està fet a la seva mida. The good fight també confirma la hipòtesi que una sèrie amb més dones (davant i/o darrere de la càmera) sol equivaler a una sèrie més diversa en general. Lockhart esdevé la minoria blanca en un bufet d'advocats afroamericà, cosa que propicia tota una sèrie d'apunts sobre el racisme quotidià i institucional, i els prejudicis dins de la mateixa comunitat afroamericana (què passa quan un negre es declara votant de Trump?). Perquè The good fight fa palesa un cop més la capacitat de la ficció nord-americana per respondre amb urgència als temes més candents de l'actualitat del seu país, des de la política recent fins a inquietuds socials com el conflicte entre la llibertat d'expressió i el ciberodi.