SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

‘Stranger things 2’: quatre punts a favor i un però

La nova entrega de la sèrie fenomen dels germans Duffer es podia haver enfonsat en el seu mar de nostàlgia vuitantera però opta per reforçar els aspectes més sòlids de la seva concepció

‘Stranger things 2’:  quatre punts a favor i un però / NETFLIX Zoom

Prendre’s seriosament els adolescents

Per què els anys 80 són una referència clau en el cinema adolescent? Fins aleshores, els més joves amb prou feines eren considerats ni com a públic ni com a protagonistes del cinema. En aquesta dècada en canvi proliferen les pel·lícules que no sols no menystenen els seus problemes i inquietuds, sinó que els converteixen en el centre de la narració. Stranger things ha sabut copsar aquest llegat. Entén que per a un grup de nois, la colla d’amics representa una forma d’unió sagrada, el vincle amb les mascotes (fins i tot les d’origen alienígena) pot ser tan fort com amb els humans, i emocions com la ira, la por i l’amor se senten de manera tan intensa que semblen pròpies d’una altra dimensió.

Afegim-hi un toc d’humor

Un dels elements que funciona més bé en aquesta segona temporada són els esquitxos d’humor, que compensen la gravetat present en tota la sèrie. Per exemple, l’Steve, l’esportista popular de l’institut, forma una inesperada parella amb el Dustin, el més geek del grup dels menors, i acaben generant alguns dels moments més divertits de Stranger things, amb menció especial a l’homenatge a la cabellera de Farrah Fawcett.

Més que cites de pel·lícules mítiques

Les persones escèptiques amb la nostàlgia dels 80 d’antuvi ens mirem de reüll una sèrie com Stranger things. En aquesta segona temporada hi ha picades d’ullet més o menys explícites a, entre moltes altres, Mad Max, Halloween, Alien, Poltergeist, Els Goonies, L’exorcista, Compta amb mi i Els Caçafantasmes... El mèrit de la ficció de Netflix és que no esdevé un batibull de referències que s’esgoten en la mera cita còmplice i sap utilitzar la base genèrica de tots aquests films per construir una sèrie fantàstica vuitantera amb personalitat pròpia.

Quan la protagonista femenina és l’estranya

Ja quedava clar a la primera temporada que l’Eleven encarna un ésser excepcional també perquè el cinema al qual homenatja Stranger things amb prou feines comptava amb protagonistes femenines d’aquesta mena. L’Eleven ha madurat respecte als capítols de l’anterior entrega, però en el procés de construir la seva identitat com a dona manté un aspecte androgin que la distancia dels estereotips femenins dominants, i de retruc l’acosta a la mare de totes les protagonistes femenines del cinema d’acció, la Ripley interpretada per Sigourney Weaver a Alien. La incorporació aquesta segona temporada d’una altra nena, la Max, a la colla de marrecs va bé per trencar amb la idea que, de noia, només n’hi pot haver una.

Però... ¿de debò són tan diferents?

En el capítol que obre aquesta temporada, el Will i el Jonathan mantenen una conversa sobre què significa ser estrany. El germà gran defensa que, per exemple, és preferible ser fan de David Bowie que de Kenny Rogers. La nostàlgia dels vuitanta rau també en el fet que ara identificar-se amb el marginat o el diferent de l’institut resulta molt més popular. Però la sèrie produeix els seus propis marginats, aquells que no es consideren prou bons per tenir protagonisme i poden ser destruïts pel Mal. A la primera temporada es va generar entre els fans una campanya a favor de la Barb, la típica amiga de la protagonista condemnada a desaparèixer sense més explicacions. En aquesta nova entrega també es podria discutir molt sobre fins a quin punt ser diferent esdevé la nova manera de ser normal a partir del personatge de Bob Newby, que encarna Sean Astin.