‘Rita’, l’alternativa femenina (i danesa) a ‘Merlí’
La sèrie se centra en una professora que destaca pel caràcter a contracorrent i la poca disposició a l’ortodòxia escolar. Una d’aquelles mestres que volen ser les més rebels de la classe
Una escena recurrent serveix per obrir i tancar seqüències a Rita, una sèrie danesa que s’amaga al catàleg de Netflix i que té poc a veure amb les que ens havien arribat fins ara d’aquest país. La protagonista avança pels passadissos de l’escola on treballa amb un somriure als llavis i el pas ferm, les mans a les butxaques de la jaqueta de cuir, que forma part del seu vestuari habitual: camises de quadres, botes de taló i uns texans que li escauen millor que al més genuí dels vaquers. Aquesta és la imatge que defineix la Rita, una dona de quaranta i escaig d’anys, moderna i segura de si mateixa com poques s’han vist a la ficció televisiva.
La Rita fa classes en una escola pública. Al primer capítol la presenten fumant d’amagatotis al bany com qualsevol adolescent mentre corregeix l’ortografia d’una pintada a la porta que diu “La Rita es tira el director”. No es molesta a esborrar-la. Encarna, per tant, una professora poc habitual, que comparteix un tarannà a la contra força similar al del Merlí de TV3. No fa tants anys, a les ficcions els mestres representaven figures d’autoritat a les quals oposar-se. A mesura que canviava el model educatiu, apareixien també com a salvadors d’alumnes amb problemes o com a inspiradors de canvis vitals. Ara, a més, volen ser els més rebels de l’aula.
Mare soltera de tres fills, dona amb una pràctica molt lliure de la sexualitat, fumadora compulsiva i professora més aviat indisciplinada, la Rita de vegades resulta repel·lent en la seva perfecta incorrecció política i en la seva total dedicació als alumnes amb més problemes. Els principals objectius de la seva llengua afilada i de la seva actitud contestatària són els pares setciències, sobreprotectors i proclius a ingerir-se en la dinàmica escolar; els gurus de noves modes pseudopedagògiques, i qualsevol norma que acabi perjudicant els estudiants més que beneficiant-los.
Les qualitats de la Rita es fan brillar de vegades per contrast. En els primers capítols massa personatges es defineixen des d’un traç gruixut que els condemna a l’estereotip: la supervisora insuportable, la novella ingènua, el veterà endropit, els hiperpares pesadets... La sèrie s’enriqueix a mesura que avancen les temporades. A la segona i tercera (a Dinamarca aquest any se n’ha estrenat una quarta encara inèdita al nostre país), la Rita perd protagonisme individual i guanya en compromís amb el projecte de l’escola. També es veu confrontada a les seves limitacions i debilitats, i ja no resulta aquella superdona rebel que sempre se surt amb la seva. Així, Rita passa de ser una sèrie sobre una professora que llueix de forma individual i vol “salvar els alumnes dels seus pares” a convertir-se una ficció sobre l’educació pública com a model polític, amb tot un seguit de problemes i reptes que s’han de solucionar de forma col·lectiva: hi apareixen qüestions com les formes d’integració dels estudiants amb desavantatges socials, quin és el tipus d’escola més adient per a un nen especial o on es retalla quan minva el pressupost. També es presenten problemàtiques lligades als alumnes, com l’embaràs adolescent, l’explotació per part dels pares, la marginació a la classe, els prejudicis culturals o el desemparament a casa... La Rita, finalment, s’haurà d’enfrontar al repte definitiu per a qualsevol ànima rebel: convertir-se en la figura d’autoritat institucional.
+ Detalls
'Rita'
De Christian Torpe per a la TV2 danesa
En emissió a Netflix
