¿I si poguéssim veure el futur i decidir què fem en el present, o aturar el temps, rebobinar els esdeveniments i fer les coses de forma diferent? Un accident amb una màquina del temps experimental dota els protagonistes de Quantum break d’aquests poders. Unes habilitats que Remedy Entertainment podria utilitzar per esmenar alguns aspectes del seu últim treball, un joc absorbent amb valors de producció notables però que difícilment serà tan recordat com Max Payne o Alan Wake, obres inoblidables amb el segell de l’estudi finlandès.
Aquesta aventura de ciència-ficció en forma de joc de trets en tercera persona té tirotejos intensos, enganxa amb el seu format episòdic i un vibrant crescendo de cliffhangers. No obstant, resulta breu i poc transcendent. A més, títols com Braid, Echoshift, The misadventures of P.B. Winterbottom o la tetralogia de The sands of time de Prince of Persia han abordat el control del temps de forma força més imaginativa, amb exemples de game design veritablement inspirats i amb trencaclosques desafiants.
Temps estripat
La faceta de vehicle narratiu de Quantum break difumina la frontera entre sèrie de televisió i videojoc però relega el paper de l’acció i en llasta el ritme. Això sorprèn en una proposta concebuda com a producte transmèdia, que podria haver concentrat la càrrega argumental en la sèrie d’imatge real que acompanya el videojoc -quatre capítols que es veuen afectats per les decisions que prenem a mesura que anem avançant.
El videojoc havia d’aparèixer originalment el 2014 però va haver de retardar-se, primer fins al 2015, perquè calia polir-lo, i més tard fins a principis del passat mes d’abril, perquè el seu llançament no interferís amb el d’altres exclusives de Microsoft. Els endarreriments han inflat unes considerables expectatives que, malgrat els encerts, el joc no arriba a satisfer. Queda clar que Quantum break, paradoxalment, ha tingut un problema amb el temps.
