‘Pulp fiction’ gòtic

El dia que Alfred Tennyson va morir, el 6 d’octubre del 1892, Londres va estar de dol. Ho recorda el primer episodi de la tercera temporada de Penny dreadful. També els seus versos més famosos “ ‘Tis better to have loved and lost / Than never to have loved at all ” (“És millor haver estimat i perdut / que mai haver estimat en absolut”). La cita no és gratuïta en una sèrie que arrenca amb uns personatges devastats per tot allò que els va succeir a l’entrega anterior. A diferència d’altres ficcions televisives que es queden amb els arquetips i els llocs comuns del terror sense voler-ne entendre els orígens, la naturalesa o la tradició literària, Penny dreadful va més enllà del compendi d’alguns dels principals mites i escenaris del gòtic clàssic i proposa un endinsament en l’època que es van generar, quan les emocions s’abraçaven en la seva totalitat. Una època en què una ciutat sencera plorava un poeta.

Les penny dreadful eren novel·les de duro que es van popularitzar al segle XIX a la Gran Bretanya pels temes que tractaven de manera sensacionalista: crims esgarrifosos, esdeveniments sobrenaturals, situacions fantàstiques... Sweeney Todd, el barber assassí a qui Stephen Sondheim va dedicar el famós musical, és un dels llegats d’aquesta literatura barata i seriada que els joves britànics sense recursos devoraven en algun carreró fosc i de mala mort de Londres. Les penny dreadful equivaldrien a la versió britànica i gòtica de les pulp fiction policíaques que triomfarien als Estats Units ja entrats al segle XX i a les quals Quentin Tarantino homenatjaria al film del mateix nom. La sèrie de John Logan reivindica dècades de literatura popular menyspreada que se celebra ara des de la televisió.

A Penny dreadful coincideixen el doctor Frankenstein, la seva criatura i la pretesa nòvia d’aquest, Dràcula i Renfield, el Dr. Jekyll, un home llop nord-americà a Europa, Dorian Gray... Una lliga extraordinària dels grans personatges de la literatura gòtica britànica i, per tant, figures provinents de novel·les prestigioses i no de la literatura barata. Però a l’univers de la sèrie conviuen amb personatges de ficció com Sir Malcolm Murray, un explorador d’una societat geogràfica; Vanessa Ives, una mèdium capaç de seduir les forces del mal, o Billie Piper, una prostituta irlandesa maltractada per la tisi... Tots plegats es mouen també per un Londres on les mansions sumptuoses, els teatres de l’òpera i els museus que atresoren les riqueses naturals de l’Imperi conviuen amb els soterranis sòrdids on es duen a terme terribles experiments, els laboratoris on es desafien les lleis de Déu, els carrerons sinistres i els manicomis amb pràctiques obsoletes...

Així la sèrie recrea i manté viva la fascinació per les llums i ombres de l’Anglaterra victoriana alhora que recupera les inquietuds de l’època. Com la literatura d’aleshores, Penny dreadful no deixa de preguntar-se per la naturalesa monstruosa de l’ànima humana i pel vessant humà de tot monstre. Com el responsable del Museu d’Història Natural d’identitat sospitosa li diu a Vanessa Ives (una Eva Green que aquí demostra ser l’encarnació perfecte de Barbara Steele) en el primer episodi de la tercera temporada, en aquesta ficció televisiva se sent debilitat per totes aquelles criatures rebutjades per la societat.