LA PORTADA
JORDI GARRIGÓS

Pablo Derqui: “Les sèries s’han d’arriscar, la gent demana que les trames no siguin tan evidents”

L’actor viu un moment dolç: l’hem vist a ‘La catedral del mar’, ara protagonitza la sèrie ‘Si no t’hagués conegut’ i comença els assajos de ‘La dansa de la venjança’, de Jordi Casanovas, amb Laia Marull

Pablo Derqui:   “Les sèries s’han d’arriscar,  la gent demana que les trames no siguin tan evidents” / MARC ROVIRA Zoom

REW

<<

“Una infantesa feliç que no tenia res a veure amb el teatre”. Així recorda els seus primers anys un dels actors més respectats i cobejats del món de la interpretació estatal, Pablo Derqui, que es considera, com diria Jarvis Cocker, una persona normal. I possiblement ho va ser durant uns quants anys de la seva vida, quan estiuejava a Santa Pola i a Menorca, jugava a rugbi amb el Club Natació Montjuïc -motivat per l’afició del seu pare- i feia espectacles casolans d’imitació amb alguns veïns de l’escala. “Era el típic graciós de l’escola, la gent reia amb mi. El típic que els professors expulsen de classe de tant en tant”, recorda amb un somriure incrustat als llavis. Possiblement el seu entorn va adonar-se que el Pablo no n’era gens, de comú, quan va fer les proves de l’Institut del Teatre i, contra tot pronòstic, va quedar el primer de la seva promoció. “Als 16 anys vaig fer una obra a l’escola i aquest va ser tot el meu contacte amb el teatre fins que vaig entrar a l’Institut”, recorda. Mentrestant, va estudiar humanitats, una carrera molt nova en aquell moment, que es va prendre “com una manera d’allargar l’escola”, i tocava en grups de música, on va anar agafant el gust per l’escenari.

Acabada la universitat, calia decidir què fer amb la seva vida i, entre un segon cicle de filosofia i un de periodisme, va acabar decidint-se per una tercera via: l’Institut del Teatre. “L’Àngel Llàcer va ser qui em va motivar i ajudar a preparar les proves. Quan vaig quedar el primer creia que era una broma, jo no coneixia ningú i allà hi havia 500 persones”.

PLAY

>

Des que va acabar els estudis, Derqui no ha parat de treballar en cinema, televisió i teatre, començant per Tatuatge, amb Pep Pla, a l’antic Artenbrut. Després arribaria Ja en tinc 30!, amb el seu amic Àngel Llàcer, i l’inici d’una trajectòria que l’ha portat a ser un intèrpret consolidat sense acabar d’estar mai tranquil amb el demà: “Els actors estem acostumats al dubte i la inseguretat. No tinc la sensació d’estar consagrat; ben al contrari, perquè quan diuen que estàs en estat de gràcia també vol dir que és caduc, que tot pot anar-se’n en orris”.

Un any clau per a la seva carrera va ser el 2007, quan va guanyar el seu primer premi Butaca pel paper d’un noi esquizofrènic a Unes veus, dirigida per Marta Angelat. “Requeria un esforç que en aquell moment no sabia si seria capaç de fer”, diu. Quan s’enfronta a un protagonista d’aquesta magnitud és clau la confiança que li transmet el director. Com Mario Gas amb el Calígula d’Albert Camus. “Que vingui un director com ell i et digui que si tu no la fas ell no la fa és una injecció d’energia brutal”, explica l’actor.

Dos noms importants en la seva trajectòria són Oriol Broggi -“Un artesà del teatre”, diu d’ell-, amb qui ha fet 28 i mig i L’orfe del clan dels Zhao, i Julio Manrique, un “referent” des que era estudiant: “Era un actor que em meravellava quan jo començava, i com a director encara té una carrera increïble al davant”. Amb Manrique treballaria per primera vegada a Roberto Zucco, el 2013, una obra que sempre havien volgut fer junts. “Tots dos som groupies de Koltès”, explica.

FF

>>

De Vendelplà a Hispania, la leyenda, d’ Isabel a La catedral del mar. Derqui també s’ha fet un nom en la ficció televisiva gràcies a papers en produccions d’èxit. El més recent és el de l’Eduard, protagonista de Si no t’hagués conegut, creada per Sergi Belbel i coproduïda per TV3 i Diagonal TV. Un producte diferent del que ens ha acostumat la televisió pública i que casa amb el que ofereixen les plataformes en streaming d’escala planetària: “Les sèries s’han d’arriscar, la gent demana que les trames no siguin tan evidents”. D’aquí que l’aposta es dobli amb un argument que gira entorn de la ciència-ficció i els universos paral·lels. L’Eduard és un personatge d’aquells “molt llaminers -diu Derqui-, un paper amb un risc molt divertit i que està al 130% durant tota la sèrie”. “M’ha portat una feinada i una responsabilitat, perquè et poden crucificar si no et surt bé, però alhora és una oportunitat per fer una cosa nova, un repte”, explica. I te’n queden gaires, de reptes? “I tant! Molts com a actor, però m’agradaria dirigir, crec que ha de ser molt potent per a un creador”.

De moment, no paren d’arribar-li guions que l’emocionen. Al novembre comença els assajos de La dansa de la venjança, un text de Jordi Casanovas que s’estrenarà al febrer a La Villarroel i en el qual tindrà Laia Marull com a companya de repartiment. Després vindrà un Berkoff i qui sap si una nova temporada de Si no t’hagués conegut. “El Belbel la té al cap, una segona i fins i tot una tercera. Primer ha d’anar bé, de moment Netflix hi ha entrat i això és molt bon senyal.”