LA PORTADA
PER PERE VALL

Els Òscars: “Si t’estimes algú, fas humor amb aquella persona”

Acabada la primera tongada de ‘La nit dels Òscars’, el seu programa a TV3, Òscar Dalmau i Òscar Andreu prometen tornar-hi a principis del 2019, amb més i millor munició còmica

Els Òscars:   “Si t’estimes algú, fas humor amb aquella persona” / RUTH MARIGOT Zoom

REW

<<

“Nosaltres dos hem vingut al món a propagar l’humor, que també és una manera de propagar l’amor”. Òscar Andreu (Terrassa, 1975) comença la conversa, una conversa rica i torrencial, i força difícil de condensar en aquesta pàgina, amb una declaració de principis. “Si t’estimes algú, fas humor amb aquella persona. Si no te l’estimes, és més difícil”, afegeix Òscar Dalmau (Barcelona, 1974). Xerrar amb els directors i conductors de La nit dels Òscars de TV3 és assistir a una exhibició d’enginy educada i perfectament coreografiada, però també de pensaments profunds i de crítica política i social. Abans, anem als orígens. “L’Andreu i jo bevem de la mateixa font, i va ser la ràdio que feia el Buenafuente a El Terrat, el Pasta gansa del Mikimoto o el Força Barça de l’Arús. I podríem citar sèries com L’Escurçó Negre o Els joves. Són uns referents que van contribuir que volguéssim dedicar-nos a l’humor”, comenta Dalmau. Andreu diu que ells són “uns bufons amb la missió de dessacralitzar-ho tot. Destruïm el que no ens agrada per construir una realitat alternativa. Som el mirall abonyegat de les atraccions del Tibidabo, que està pensat perquè la gent rigui. Però, compte, quan molestem ens piquen el crostó”.

¿A l’escola eren els rarets, els friquis de la classe? “A mi em feia pànic sortir a la pissarra, i m’amagava. I em fotia vermell a l’hora de parlar en públic”, confessa la part més barbuda del duet radiofònic de La competència (RAC1). El seu col·lega explica: “El que em feia autèntic terror era viure, i l’humor va ser una taula de salvament. Com que no tenia prou força amb els punys, vaig acabar dominant la ironia, que és una manera d’esquivar el drama”.

PLAY

>

Guionistes i col·laboradors d’altres abans de convertir-se en estrelles dels seus propis xous, continuen analitzant la base filosòfica i les arrels ètiques de la seva feina. “Sabem com acabarà tot plegat, perquè és la segona llei de la termodinàmica, o sigui que anem directes al caos. En el viatge que va des del naixement fins al caos, o ens ho passem bé o serà una vall de llàgrimes”, afirma Andreu. Dalmau ho complementa: “Sobretot en un moment en què els humoristes van desfilant pels jutjats o tenen greus problemes, com Dani Mateo. Per què no passa el mateix amb els periodistes i amb els informatius que ens volen manipular o que publiquen notícies que són clarament mentides? Al primer o segon programa de La nit dels Òscars vam canviar la lletra d’ Els segadors i, sí, hi va haver gent que es va queixar a les xarxes, però la cosa no va anar més enllà”.

Què opina l’un de l’altre? “El que admiro de l’Andreu és... la seva alçada! Quan ens fem fotografies quedo molt baixet”, admet Dalmau, i el seu còmplice ho remata: “El Dalmau té una parafília i una certa atracció per la gent alta. En el bàsquet no li molen els bons jugadors. Li agraden els jugadors alts. El seu favorit era el sudanès Manute Bol, que no sabia ni llançar la pilota però feia dos metres i trenta centímetres. Parlant seriosament, admiro el seu perfeccionisme. Quan tu penses que una peça no es pot millorar, ell troba la clau perquè millori”. I diu Dalmau: “Treballem a quatre mans i a dos cervells, i tenim un debat continu. Hi ha prou confiança perquè l’Andreu em pugui dir que el gag que he escrit és una puta merda”.

FF

>>

Com tenim el tema plorar? És un sentiment reprimit? Dalmau: “Des que soc pare cada cop ploro amb més coses. Em puc fotre a bramar davant d’una pel·li o veient criatures que pateixen”. Andreu: “No soc tant de plorar com de trontollar amb certes crueltats. Per exemple, la tarda dels atemptats del 17 d’agost del 2017. Hi ha situacions que són com el bolet atòmic que ho arrasa tot, fins i tot les ganes de riure”. Si aquest últim és fanàtic de Jim Carrey, al seu company de les ulleres grosses i vistoses se li podria trobar una certa semblança estilística amb el mític Peter Sellers. “L’Òscar Dalmau és un Sellers estàtic. O, com a mínim, és més estàtic que jo. A mi m’agrada treballar el cos davant la càmera”, exposa Andreu.

“Soc d’observar el que passa al meu voltant, i un dia pot acostar-se’m una senyora al mercat, dir-me alguna cosa i apuntar-m’ho per convertir-ho en una línia de diàleg de l’Angelines de La competència ”, explica Dalmau. Partidaris de treballar i polir els seus guions fins a l’últim punt i coma, i que la gràcia no decaigui ni un segon, no fan fàstics a la improvisació. Segons Andreu, “la improvisació és la tòfona blanca del Piamont de l’humor”. Alguna brillant reflexió final? “Si la ràdio és l’erotisme del que t’imagines, la televisió és la pornografia del que veus”, conclouen, un cop més, alhora.