SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

Netflix està acabant amb l’edat d’or de les sèries?

En comences moltes però no n’acabes gairebé cap? No recordes l’últim cop que en vas veure una que et marqués de debò? T’atabales cada cop que obres la plataforma? T’expliquem per què

Netflix està acabant amb l’edat d’or de les sèries? Zoom

El mes de febrer passat, ho recollia Variety, el director financer de Netflix David Wells anunciava que la plataforma té previst estrenar 700 sèries noves al llarg del 2018, entre estrenes i noves temporades, de les quals 80 no estan parlades en anglès. La inversió total en continguts, sumant producció pròpia i compra de drets de material aliè, ronda els 8.000 milions de dòlars, una quantitat rècord si parlem de pressupostos televisius. Per a Wells, un catàleg d’estrenes ampli continua sent el principal incentiu per atraure subscriptors, la font d’ingressos de Netflix. De fet, van tancar l’any superant la descomunal xifra dels 100 milions de persones apuntades al seu servei. I aspiren, diu, a arribar als 700 milions.

Netflix ha desbordat el concepte de la Peak TV, la denominació amb què es parla d’aquest panorama actual en el qual es produeixen moltes més sèries de les que som capaços de veure i apreciar. A part d’acumular clients, aquesta sobreproducció de títols es justifica per altres raons. Augmentar el contingut propi els garanteix un catàleg prou voluminós per fer la competència a altres possibles serveis de streaming de productores o televisions que ja disposen d’un fons històric considerable. L’aposta per les produccions internacionals, a més, els permet expandir-se a països d’arreu del planeta. I l’oferta nombrosa garanteix una diversitat de continguts per a públics variats, allò que cada espectador pugui trobar-hi una sèrie al seu gust. Però, sobretot, Netflix s’engreixa per esclafar la competència.

Des que va convertir en marca de la casa l’estrena simultània de tots els capítols d’una temporada, la plataforma considera que és millor morir de tip que de gana, i ven consum compulsiu més que degustació delicada. Així que aposta per una estratègia hiperinflacionista de la ficció televisiva que li garanteix el negoci però n’està devaluant la qualitat. Les sèries que abans, en emissió convencional, ens duraven uns tres mesos ara ens les empassem en un cap de setmana. Si els usuaris veuen més sèries en menys temps cal incrementar-ne la producció. Però complir amb aquesta demanda suposa anteposar la quantitat a la qualitat. Així, les sèries es desgasten aviat, ens cansen a mitja temporada o moren abans que tinguem temps de descobrir-les.

L’estratègia inversa

A l’estat espanyol, l’estratègia d’un agent de la competència com Movistar+ és just la contrària. A la manera de la HBO de principis de segle, aquest canal per subscripció treballa des de la proporció inversa: produeix poc però procura que cada sèrie que estrena vagi acompanyada del segell de qualitat. Com quan cada títol que emetia la HBO semblava destinat a convertir-se en un clàssic modern de la televisió contemporània. Movistar+ juga un altre element al seu favor. A la manera de les produccions britàniques i també sumant-se a la tendència cada cop més habitual a la HBO i altres plataformes de streaming, la televisió digital de Telefónica limita el número d’episodis (on vas amb 13 capítols per temporada, Netflix!) i no hipoteca el desenvolupament de trames i personatges a una continuïtat obligada. Movistar+ sap que no pot competir amb Netflix pel que fa a pressupost, així que li interessa més vendre un bon producte a l’estranger que no pas afartar els clients amb dosis massives de ficció nova. Una manera de compensar aquesta sobresaturació d’estrenes que pot acabar punxant la bombolla de les sèries.