‘Mindhunter’: per què ens fascinen els psicòpates?

De Seven a Perduda, d’ El club de la lluita a Zodiac, la filmografia de David Fincher revela una obsessió per la figura del psicòpata. Alhora, els seus films es distancien dels típics thrillers amb assassí en sèrie perquè els malvats resulten figures complexes, esquives, impossibles de copsar d’entrada. La seva detenció, si es du a terme, tampoc no garanteix una resolució satisfactòria, i encara menys triomfant, del relat. Un pòsit d’amargor amara sempre el final de les pel·lícules de Fincher.

Mindhunter, la sèrie de Netflix creada per Joe Penhall a partir del llibre Mindhunter: Inside the FBI’s Elite Serial Crime Unit, de John E. Douglas i Mark Olshaker, que Fincher produeix i dirigeix (quatre dels deu capítols de la primera temporada), encaixa a la perfecció amb les inquietuds d’aquest cineasta que s’interroga al voltant de què hi tenen al cap els psicòpates. Com Seven, Mindhunter està protagonitzada per un tàndem, en aquest cas dos agents de l’FBI que es complementen en caràcter i experiència. Holden Ford (Jonathan Groff) és el jove entusiasta entregat a la feina, Bill Tench (Holt McCallany) el veterà temperat que aporta matisos. Tots dos afronten una missió innovadora a l’època, els anys 70: desenvolupar una metodologia científica per a l’estudi dels assassins més cruels i prolífics. Es tracta d’entendre la ment dels psicòpates, no per justificar-los sinó per elaborar patrons d’identificació i conducta que permetin enxampar-los i prevenir-ne els crims. Com a base del seu estudi es disposen a entrevistar els violadors, assassins i necròfils empresonats més infames del moment, d’Ed Kemper a Jerry Brudos.

Mentre que les sèries procedimentals estil C.S.I., El mentalista i Bones es basen a desplegar una fórmula sempre eficaç per solucionar un crim, Mindhunter se centra en el procés gens fàcil de desenvolupar aquest mètode en qüestió. Aquí la investigació criminal s’empelta d’elements típics de la recerca acadèmica: la necessitat d’una taxonomia que s’ha de revisar contínuament; la importància semàntica de definir l’objecte d’estudi, és a dir els assassins (en sèrie, seqüencials, sexuals, de masses?); la introducció de la psicologia per configurar els perfils... i la sempre difícil tasca d’aplicar a la pràctica les conclusions de la teoria. En un toc molt propi de Fincher, a Mindhunter ni tan sols el desplegament d’un mètode científic garanteix arribar a una veritat irrefutable. Una de les subtrames més potents de la sèrie implica el director d’un col·legi que fa pessigolles als peus dels alumnes. ¿És una forma d’abús o un estímul positiu? La solució deixa un regust incòmode al públic. I propicia una de les millors escenes d’aquesta primera temporada, la tensa conversa que mantenen la dona del director i el jove protagonista.

Perquè Mindhunter és una sèrie presidida per la dialèctica. La majoria de ficcions televisives són molt parlades, però solen reduir l’oralitat a una mera funció explicativa i enunciativa. Aquí es posa l’accent en la fascinació per la paraula i el poder de la retòrica a través de les diferents entrevistes, basades en trobades reals, que els investigadors de l’FBI mantenen amb els psicòpates. La conversa com a mecanisme de coneixement, però també de transformació. No és casualitat que el jove Holden sigui qui més canvia a partir d’entrar en contacte, a través de les xerrades, amb la ment dels assassins.

+ Detalls

'Mindhunter'

De Joe Penhall per a Netflix