SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

Michael Douglas i l’amistat quan ja no t’aguantes els pets

Chuck Lorre, creador de ‘The Big Bang Theory’ i ‘Dos hombres y medio’, segueix explorant la complicitat masculina, ara en la comèdia dramàtica de Netflix ‘El método Kominsky’

Michael Douglas i l’amistat quan ja no t’aguantes els pets / NETFLIX Zoom

El cas de Chuck Lorre és digne d’estudi. Quan, a principis d’aquest segle, comença la renovació de les sèries televisives, aquest creador triomfa amb dues comèdies, Dos hombres y medio i The Big Bang Theory, que es mantenen fidels en la forma i en els recursos de guió a la sitcom més clàssica i encarcarada. El més trencador de les dues era l’escenari social que proposaven. En lloc de la família tradicional o de la feina, s’ambientaven en llars on convivien homes solters. A Dos hombres y medio, dos germans encarnaven els rols confrontats més típics de la sitcom, el del murri espavilat i el del bonàs un pèl patètic. A The Big Bang Theory, encara en emissió, va atorgar protagonisme a un perfil de personatge, el geek (tan saberut en ciències com incapaç per a les relacions afectives), fins aleshores condemnat sempre a rols secundaris. Malgrat que a The Big Bang Theory les noies tenen cada cop més protagonisme, a la sèrie són claus l’amistat en general entre els quatre nois i les que mantenen en particular Raj i Howard, i Sheldon i Leonard.

Lorre ha estrenat ara El método Kominsky, el seu intent d’oferir una peça televisiva més autoral. Per això canvia la cadena on ha conreat els seus èxits, la generalista CBS, per una plataforma com Netflix, que li concedeix un pèl més de llibertat creativa. I aparca les inèrcies de la sitcom clàssica per provar sort amb una comèdia dramàtica que a primera vista podria haver sorgit de la HBO. Els protagonistes són també dos bons amics no casats: Norman, que queda vidu al primer episodi, i Sandy, que acumula tres matrimonis fracassats, als quals donen vida Alan Arkin i Michael Douglas. Els dos personatges es mouen en l’ambient de Hollywood, un com a agent d’èxit, l’altre com a actor en decadència que es guanya la vida fent classes d’interpretació. D’aquí el títol de la sèrie. Això permet incloure algunes aparicions especials de famosos interpretant-se a ells mateixos, com Jay Leno, Elliott Gould o Patti LaBelle cantant Lady Marmalade, a més d’un divertidíssim Danny DeVito en un rol secundari. Per això, en un primer moment sembla que la sèrie es decanti per seguir el camí de Larry David a l’hora d’aplicar una mirada irònica tant al món del cinema des de dins com a les relacions socials, vistes en aquest cas des de la perspectiva sempre desmitificadora de la vellesa. Així, El método Kominsky porta a col·lació amb cert humor les xacres de l’edat, des de quedar-se sol fins a no aguantar-se els pets. Sandy Kominsky, o sigui Douglas, té problemes de pròstata, i en aquest sentit no és tan diferent d’altres personatges de Lorre, sempre pendents de la seva tita.

Però al cap i a la fi la sèrie no és gaire original a l’hora de plantejar-se com una comèdia de la vellesa. La recent Grace and Frankie feia més o menys el mateix però amb protagonistes femenines i un pèl més de mala llet. Perquè El método Kominsky en el fons resulta molt més tova del que en principi aparenta. Els guions de Chuck Lorre (en alguns episodis amb la col·laboració d’Al Higgins i David Javerbaum) es mostren molt mesurats en tots els sentits. Apunta temes incòmodes però sempre evita entrar-hi a fons, com quan esbossa però no remata la discussió al voltant d’interpretar personatges d’identitats diferents en una de les classes de Kominsky o la idea que els pares rics poden destruir la vida dels seus fills. En el fons, El método Kominsky orquestra, abans que res, una càlida i previsible celebració de l’amistat masculina també durant la senectut.