REW

<<

Els poquíssims records que té la Mi Hoa Lee de la seva infància a Las Palmas són els que li van explicar en comptagotes la família materna. “Els meus pares van morir en un accident de cotxe quan jo tenia cinc anys”, puntualitza. Una confessió tan íntima sobta. I ella ho capta. “No passa res”. Somriu. Es remou a la cadira. Els ulls li brillen. Hi ha ferides invisibles, però ella continua ferma. “El meu pare era coreà. Es va enrolar en un vaixell de pesca i va anar a parar a les Canàries. Allà va conèixer la meva mare. Era una dona jove que havia fugit de casa seva, on eren molt estrictes”. Quan els seus pares van morir, la Mi Hoa i els seus dos germans grans van anar a viure amb la família materna a Girona. Als 16 anys es va independitzar. “Volia viatjar”, diu. Fa una pausa. “Probablement fugia d’alguna cosa tot i no ser-ne conscient”. I torna a somriure.

El Brasil, Nova York, Andorra, Itàlia, Madrid... “Durant quinze anys vaig ser nòmada, treballava de cambrera aquí i allà. Crec que tenia, i tinc, fòbia a l’avorriment!”, exclama. “Un hivern em vaig apuntar a un curs d’interpretació. El següent també, però ja no vaig continuar. No tenia clar que valgués la pena lluitar tant per una cosa que depenia molt dels altres. Al final m’ho vaig treure del cap i ja està”, assegura. La seva millor escola van ser els viatges, que porta tatuats per tot el cos. Són un mapa de la seva vida. “Quan viatges aprens a no sentir afecte per les coses, però sí estima. També aprens que en qualsevol moment tot pot desaparèixer, per això jo soc molt entusiasta, molt de pell”, sentencia. Avui ho tens tot, demà ja no tens res.

PLAY

>

Amb 30 anys complerts, la Mi Hoa va tornar a Barcelona. “Feia càstings per a model de publicitat, però el que volia era estudiar alguna cosa i crear el meu propi projecte. Com que sempre m’ha agradat escriure, vaig pensar en comunicació audiovisual”. Els quatre anys a les aules de la UPF li van canviar la vida. En tots els sentits. “Ser mare és un viatge increïble, és la feina més important que podré tenir mai”, diu emocionada. El naixement de la seva filla també la va empènyer a voler saber més sobre ella mateixa, sobre els seus orígens. D’un projecte de la facultat va sorgir la llavor de Raíces, un documental valent en què narra en primera persona el viatge físic i emocional de reconstrucció del seu passat.

“Dirigir aquest documental va ser catàrtic, terapèutic. Van passar-me tantes coses! A les Canàries vaig poder parlar amb amics dels meus pares i a Corea del Sud hi vaig buscar la meva família paterna. Ja hi havia estat una vegada, de molt petita, però només me’n quedava el record d’una foto antiga”, explica. Un dels episodis més durs va ser enfrontar-se a la realitat més pròxima. “¿Saps què és tornar a Girona a veure la família després de tants anys? Jo els preguntava per coses que a casa sempre havien sigut tabú: l’accident, a què es dedicaven els meus pares... Al principi ningú en volia parlar, hi havia molts prejudicis, però quan vaig estirar del fil tots en van tenir ganes. A Raíces explico la meva història, però també podria ser la història de qualsevol família que té conflictes”.

FF

>>

El que no s’esperava la Mi Hoa és que el destí també l’esperava a l’altra banda de la càmera. “Un dia la meva agència em va dir que per a un rodatge buscaven una noia asiàtica i tatuada i m’hi vaig presentar”, explica. Tres càstings més tard, Cesc Gay -director de la sèrie Félix, en antena a Movistar+- va decidir que el paper de Julia era seu. “Encara no em sento actriu, però sabia que podia fer aquest paper, per això el vaig acceptar. En canvi, he renunciat a participar en una comèdia espanyola perquè no m’hi veia amb cor”, continua. La sèrie Félix, un thriller romàntic amb màfia xinesa pel mig i ambientat a Andorra, està protagonitzada per Leonardo Sbaraglia i Pere Arquillué, mentre que el paper de la Mi Hoa té certes reminiscències a la Laura Palmer que David Lynch va inventar-se a Twin peaks.

“És veritat que la Julia apareix molt poc en pantalla, però l’espectador la té tota l’estona al cap. Crear aquest misteri al seu voltant em sembla una genialitat del director”, afirma. L’èxit de la sèrie ja ha escampat rumors sobre una segona temporada. “Sé que al Cesc l’hi han demanat, però ell ho pensa i sent vertigen. Li ha agradat fer Félix, però s’ha cansat molt. A més a més, ara està escrivint teatre. Així que no ho sé...” Passi el que passi, tampoc li preocupa. “Jo no soc de fer gaires plans. No sé fins a quin punt tenim autoritat per decidir el nostre destí”, assegura. Tot i que li agrada actuar, la Mi Hoa creu que el seu camí és el guió i la direcció. “És el que més em crida, ara sé que sempre ho he portat a dins”. I com ja ha fet des dels 16 anys, no vol deixar mai d’escriure històries.