SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

‘Merlí’, tenim un problema

A Gran Bretanya triomfa ‘Ackley bridge’, una sèrie juvenil sobre la no sempre fàcil convivència entre estudiants de diferents cultures. I què passa en la seva equivalent de TV3? Fins a quin punt invisibilitza o estigmatitza els catalans d’altres procedències?

‘Merlí’,  tenim un problema / CHANNEL 4 Zoom

Aquest estiu Filmin estrenava Ackley bridge, una ficció adolescent amb un gran èxit a Gran Bretanya. El punt de partida és la creació d’un institut que integra dues línies d’ensenyament fins aleshores separades, una formada majoritàriament per estudiants blancs, l’altra per alumnes d’origen asiàtic. La sèrie pren el nom del poble imaginari on transcorre, un municipi de classe obrera a Yorkshire. El nou escenari escolar no es presenta en cap moment com idíl·lic, ans al contrari. Però en lloc d’esquivar els problemes, reptes i prejudicis que comporta aquesta convivència entre diferents cultures, la sèrie els posa sobre la taula. Tot plegat sense perdre el sentit de l’humor ni deixar d’abordar la majoria d’assumptes recurrents en les ficcions televisives per a joves. Ackley bridge deixa clar que una societat democràtica és per essència heterogènia, dialèctica i conflictiva. I que un culebró adolescent pot ser un espai idoni per tractar aquests temes.

Per inevitable comparació, Ackley bridge també fa evident una de les grans mancances de Merlí. La tercera temporada confirma que la sèrie protagonitzada per Francesc Orella pateix un greu problema pel que fa a la representació de la diversitat cultural als instituts del nostre país. A l’Àngel Guimerà gairebé només hi estudien alumnes d’origen català/espanyol. Una imatge que no es correspon amb la demografia de l’ensenyament secundari a Catalunya. És que és una ficció, i no li cal ser realista, em direu. És clar, però tota ficció acaba construint un imaginari que vol ser alhora representatiu de la societat i mirall on es reflecteixin els espectadors. I quan darrere hi trobem la televisió pública, això comporta una responsabilitat. Merlí ha estat un èxit a l’hora de plantejar un retrat de l’adolescència amb el qual s’identifiquen una immensa quantitat de joves espectadors. Però invisibilitza l’experiència cultural no tradicionalment catalana de milers d’estudiants d’institut de tota Catalunya, d’Ulldecona a Salt passant per L’Hospitalet i Ripoll. Per què la sèrie els ignora? No podria haver-hi un personatge que, com l’Oliver al capítol dedicat a Albert Camus, plantegés el seu vincle amb la religió però en aquest cas musulmana? No seria normal conèixer els problemes d’una família de l’Equador quan s’adonen, per exemple, que els han estafat amb els bitllets d’avió per passar les vacances al seu país? O veure com una estudiant celebra l’Any Nou Xinès amb els pares i germans?

Un nou país antiracista i antimisògin

I si no se’ls invisibilitza, se’ls estigmatitza. En el capítol centrat en Karl Marx apareixen, per fi, uns joves d’origen llatinoamericà: una banda que ataca els protagonistes en un parc. Són “els altres” i són violents. El mateix pel que fa als xinesos, representats a través d’una grup dedicat a l’extorsió. També hi ha el cas de l’alumna negra. Perquè a la classe dels peripatètics sí hi ha una estudiant no blanca. Però no la puc esmentar perquè no té nom. Ni nom ni veu. Malgrat que apareix barrejada amb els protagonistes mentre xerren o és present a l’aula, mai no li sentim dir la seva. Ja en el temps de descompte de la conferència d’Angela Davis aquest 9 d’octubre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, va intervenir una última assistent que va exposar les dificultats per visibilitzar-se que patien les dones afrocatalanes com ella. “Us n’adoneu com ha tardat a sortir el tema de la negritud a la societat catalana?”, ens va retreure la Davis abans de tancar la xerrada amb una invitació a construir un nou país antiracista i antimisogin.