MENSTRUACIÓ
MARTA TERRASA

La menstruació: ¿l’últim tabú cultural?

Les escenes sobre la sang menstrual que tradicionalment han mostrat el cinema i la televisió han sorgit d’una mirada eminentment masculina que la relaciona amb la por, la incomprensió o la vergonya. ¿S’està perdent finalment la por de parlar-ne d’una manera més natural i des d’una perspectiva femenina?

Il·lustració: Mari Fouz Zoom

En el moment d’escriure aquest article estic amb la regla. Esborro una vegada i una altra aquesta introducció perquè considero que no és la millor per al reportatge. Perquè tenir la regla és una cosa privada, com deia la meva àvia centenària, i no està bé que la gent -els homes- sàpiguen d’aquests “afers”. Menstruar i parlar de la regla és considerat encara avui dia, per una part de la societat, un tabú quasi místic, amb un punt gore i que en alguns moments sembla que sigui una elecció del 49,5% de la població mundial. Però no és així.

Juntament amb l’auge del moviment feminista, apareixen a partir de la dècada dels 70 una sèrie d’artistes plàstiques que intenten visibilitzar i naturalitzar l’univers escarlata, com la revolucionària fotografia de Judy Chicago Red flag, que mostra una mà traient un tampó sagnant. O Vanessa Tiegs, que fa anys que pinta amb la seva sang menstrual i és responsable d’encunyar el terme menstrala per referir-se a aquest tipus d’art. Lluny de ser un acte de rebel·lia associat al convuls període de finals dels anys 60 i principis dels 70, l’art menstrala continua creixent en l’actualitat, com a part de la tercera onada feminista. Fa uns dies, l’artista Liv Strömquist va generar molta polèmica exhibint els seus dibuixos amb dones amb sang a l’entrecuix al metro d’Estocolm. L’artista confessava en una entrevista a la ràdio nacional sueca que no esperava que la menstruació resultés “tan provocativa” quan és una cosa que hem vist “sempre”. Tracey Emin, Ingrid Berthon, Rupi Kaur… La llista no s’acaba i el female gaze (mirada femenina) s’estén a altres disciplines de la cultura popular: cinema, televisió, literatura, música.

La televisió i el cinema han retratat la regla de maneres molt dispars, però en general es distingeix una primera etapa en la qual es tracta o bé com una cosa bruta i aterradora o bé des d’un punt de vista paternalista, en una indústria de l’espectacle amb una mirada eminentment masculina. El resultat? Una representació en pantalla del que els homes consideraven que eren aquells dies del mes: dones neuròtiques o avergonyides, com la joveníssima Brooke Shields a El llac blau o el marcat to gore de l’escena de Carrie a la dutxa del vestidor. Vist així, el capítol de la sèrie espanyola Verano azul en què Bea opta per no banyar-se i es queda llegint ben tapadeta arran de mar, va ser bastant revolucionari. El Javi, el Piraña i companyia de seguida van saber que alguna cosa no rutllava quan la nena no es banyava amb 40 graus a l’ombra. “ Bea ya es mujer ”, repetien els protagonistes, mentre uns violins acompanyaven la bucòlica escena.

“Com que als homes no els passa, és com si no existís. Però totes les dones la tenim i és un tema que sempre s’ha silenciat. Tot i que ara s’estan fent passes de gegant perquè sigui més natural parlar-ne, encara queda molt per fer”, diu Clara de Cominges, filla de la periodista Margarita Rivière, amb qui va escriure El tabú: madre e hija frente a la regla. “Trobo que encara queden molts tabús”, explica De Cominges, i afegeix que, en el moment de publicar-lo, l’any 2001, no era conscient de la “importància que tenia escriure’l”. Un llibre que va obrir un camí que ha permès que més de quinze anys després es publiqui Diario de un cuerpo, de la pedagoga especialitzada en el cicle menstrual i creadora de la web El camino rubí, Erika Irusta, en què parla sense pèls a la llengua de les quatre dones que conviuen dins seu i explica els canvis físics i psicològics que experimenta al llarg del mes. El llibre es descriu com “una confessió que vol fer aflorar les idees que malmeten el cos, per trencar amb allò que ho ignora, ho oculta i ho sotmet”. Parlar sobre la regla és potser l’últim gran tabú associat a la feminitat.

Gràcies a l’augment de dones guionistes, directores i productores, arriba una mirada fresca i honesta a la petita i la gran pantalla. Avui dia trobem escenes grandioses, com les de Broad city, en què Ilana Glazer i Abbi Jacobson busquen desesperadament un tampó en un vol transoceànic. Després d’una missió fallida, en construeixen un al més pur estil MacGyver amb un pa de pita i una corda. No és l’únic cop que les joves guionistes i actrius han fet broma sobre això, i ho han incorporat a l’ampli ventall de temes tractats: sexe, feina, drogues, amistat… Lauren Rosewarne, autora del llibre Periods in pop culture: menstruation in film and television i professora de la Universitat de Melbourne, després d’analitzar centenars d’hores de televisió i cinema va arribar a la conclusió que hi ha “moltíssims exemples de nenes que tenen la regla per primer cop”, però que bàsicament fins aquí arriba la representació escarlata a la pantalla. “Quan parlem de la regla pel que és, una funció corporal, en traiem l’estigma i la vergonya”, assegura Rosewarne.

Les series Orange is the new black i Glow són també bons exemples d’aquest esforç de normalització. En el primer cas hi trobem un problema real com la manca de productes d’higiene femenina a causa de la revolta a la presó de Litchfield (una crítica de com aquests productes no són considerats essencials per l’agutzil). Per la seva banda, les dones lluitadores de Glow parlen al vestidor de la incomoditat de les compreses i del que suposa que no et vingui la regla. I la sèrie de dibuixos animats de Netflix Big mouth conté moments estel·lars com la versió de Michael Stipe de R.E.M. caracteritzat com un tampó gegant cantant Everybody bleeds (en lloc de la famosa Everybody hurts ). En cap d’aquests casos la menstruació es converteix en la narrativa principal de l’episodi, sinó en una subtrama o un moment puntual que simplement recorda el que la meitat de la població del planeta experimenta un cop al mes: ja sigui l’odissea per trobar un tampó o la de fer l’amor tenint la regla, com al final de la temporada d’I love Dick, la sèrie d’Amazon amb Kathryn Hahn i Kevin Bacon.

Precisament la humorista Ali Wong, al seu monòleg Hard knock wife, parla d’un noi amb qui estava a punt d’anar-se’n al llit i que davant la confessió que ella tenia la regla va contestar: “Doncs fem-la ben grossa, Ali!” Wong ho descriu com la frase “més romàntica” que li han dit mai. “Sempre han sigut els homes els que han parlat sobre la regla i crec que, si algú ho ha de fer, som nosaltres”, diu Clara de Cominges. Per això ens agrada Amy Schumer quan mostra com seria la vida de la presidenta dels Estats Units el primer dia de mandat si tingués la regla. Escenes que s’apropien dels clixés i els estigmes de la representació més tradicional, per fer-ho encara més estrambòtic i divertit.

Trencar amb l’estigma

Pel·lícules com Sense compromís, amb Ashton Kutcher i Natalie Portman, ensenyaven una versió ensucrada del que suposa el primer dia de regla, amb una Portman moribunda i Kutcher portant donuts al pis de les noies. D’altres, com Supersortits, mostraven una noia i Jonah Hill ballant i la posterior taca de sang que havia deixat als pantalons d’ell, cosa que la resta de nois aprofiten per ridiculitzar-lo. “Quan la regla apareix en pantalla és en una situació angoixant, ofensiva, còmica o totalment catastròfica”, escriu Rosewarne al seu assaig.

Gràcies a la nova fornada de sèries liderades per dones o amb un equip creatiu femení al darrere (escriptores, artistes, dibuixants de còmics, humoristes i cantants), el fet de menstruar comença a tenir una representació real dins la cultura que consumeixen dones i homes. Un intent per acabar amb l’estigma que s’hi associa. Qui sap, potser aquesta onada de creativitat escarlata d’aquí poc substituirà fins i tot el líquid blau neutre dels anuncis de compreses. u