Magnum: molt millor amb bigoti

Magnum forma part inesborrable de l’imaginari televisiu dels qui vam créixer amb una aleshores encara jove Televisió de Catalunya. La sèrie, que també havia sigut un èxit als Estats Units, oferia una mescla perfecta entre acció detectivesca i entreteniment humorístic per a tots els públics. En la pell de Thomas Magnum, Tom Selleck encarnava amb un atractiu murri una mena de fantasia masculina ideal. Veterà del Vietnam, du l’estil de vida perfecte per deixar enrere aquella experiència. Treballa com a detectiu en un escenari paradisíac, Hawaii, i s’allotja de gorra a la gran mansió que li ha cedit una figura sempre absent, Robin Masters (a qui en la versió original posava veu... Orson Welles!). Masters també li presta el Ferrari, el cotxe amb el qual es mou per l’illa mentre investiga casos que el mantenen ocupat en un ofici sempre ple d’emocions. I, si li cal, sempre hi ha els dos excompanys de l’exèrcit, en Rick i en TC, disposats a donar-li un cop de mà. Però, ¿aquest Magnum assoliria el mateix èxit en el panorama superpoblat de la ficció televisiva actual?

La resposta es podria trobar en el remake de la sèrie estrenat en la mateixa cadena que l’original, la CBS, que aquí es pot veure a Calle 13. La nova Magnum, P.I. actualitza la majoria de característiques de la primigènia. Ens tornem a trobar davant un detectiu establert a Hawaii que manté una relació indestructible amb els companys amb qui va compartir experiència a la marina, en Rick, l’espavilat que coneix els baixos fons de l’illa, i en TC, el pilot d’helicòpters. També resideix a la mansió d’un tal Masters (“el niu de Robin”, l’anomena), regentada per Higgins. I és en aquest personatge en què es produeix un dels canvis més vistosos entre les dues sèries. De l’inoblidable Jonathan Higgins, a qui donava vida el desaparegut John Hillerman, hem passat a Juliet Higgins, una antiga agent de l’MI6 a qui encarna Perdita Weeks. Amb el canvi de sexe del personatge, la nova Magnum, P.I.. Alhora, la relació sempre tibant però de mutu respecte entre Higgins i Magnum, un dels principals atractius de la teleficció dels vuitanta, es converteix en tensió sexual no resolta. Així, la nova sèrie incorpora aquesta dinàmica recurrent, la dels dos personatges heterosexuals que es tiren pedretes de tant que s’atrauen, i ja un pèl gastada. I amb tot això costa distingir-la de tantes altres sèries procedimentals ambientades en escenaris exòtics que proliferen per les cadenes televisives.

Perquè, tot i que a priori repeteixi la majoria de trets de l’original, n’esdevé una versió descafeïnada. Li han polit els trets de caràcter més extravagants, n’han eliminat el tarannà flirtejador i han substituït el seu culte a la degustació de bons vins per l’entrega a l’entrenament físic de qui vol competir en curses tipus Ironman. El Magnum interpretat per Jay Hernandez ni tan sols vesteix amb tant de convenciment l’emblemàtica camisa d’estampat hawaià que als Estats Units ja és peça de museu (en concret, la que portava Selleck s’exhibeix a l’Institut Smithsonian). Però la pèrdua per excel·lència entre les dues versions és la del bigoti. Malgrat que en el segon episodi n’ofereixin una explicació prosaica (¿qui podria lluir amb dignitat un mostatxo com el d’en Selleck?), la desaparició de l’atribut pilós esdevé la metàfora perfecta d’un Magnum que manté el nom i les circumstàncies del primer, però no l’essència que el feia únic.

+ ‘Magnum’

De Peter M. Lenkov i Eric Guggenheim per a la CBS a Calle 13