SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

‘Killing Eve’, la sèrie de culte de la temporada

Es va estrenar amb certa modèstia però ara tothom en parla. Celebrem el triomf de la nova ficció de Phoebe Waller-Bridge

‘Killing Eve’,  la sèrie de culte de la temporada / HBO Zoom

S’ha reivindicat poc el paper de Phoebe Waller-Bridge a Han Solo. Tothom parla, també el Play, del rol carismàtic que hi juga Donald Glover com a Lando Calrissian, en el fons reprenent la funció de col·lega cràpula que tenia el Han Solo adult a la trilogia original de La guerra de les galàxies ara que al jove Han li toca exercir de protagonista responsable i romàntic. Però la veritable robaescenes de la pel·lícula, el personatge més divertit, trencador i revolucionari d’un blockbuster més aviat insípid, és L3, la droide que acompanya el Lando. A L3 li posa ànima, veu i actitud Phoebe Waller-Bridge, creadora i intèrpret televisiva. La britànica ja ens tenia a alguns televidents als seus peus d’ençà de l’estrena de les seves dues primeres sèries: Crashing i, sobretot, Fleabag, una altra excel·lent mostra de com les dones estan transformant la comèdia televisiva des de perspectives autoficcionals. Així que esperàvem amb candeletes l’estrena el 8 d’abril passat de Killing Eve, la seva nova proposta, la primera en què adapta un text aliè i en què no hi surt com a actriu.

A partir del recull de relats de Luke Jennings Codename Villanelle, al voltant d’una òrfena russa que esdevé una assassina a sou al servei d’un misteriós grup de poderosos i l’agent de l’MI6 que l’encalça, Eve Polastri, Waller-Bridge ha creat una sèrie que destaca per presentar dos personatges femenins prou originals, però sobretot per la relació que estableixen entre si. Villanelle (Jodie Comer) és una versió més excèntrica i divertida d’altres matadores professionals a l’estil Nikita; molt més interessant en la seva normalitat, l’Eve (una excel·lent Sandra Oh) porta una vida prou tranquil·la fins que s’implica en aquest cas. Entre les dues neix una fascinació mútua marcada alhora per la identificació, el rebuig, l’atracció eròtica i la necessitat de sentir-se estimades. A mesura que avancen els episodis ens adonem que a penes havíem vist desplegar-se un vincle d’aquest tipus entre dos personatges femenins a la pantalla. Una relació que a més no s’esgota en una mera categorització (sexual, obsessiva, professional, de gènere...), i fluctua deixant sempre oberta una porta a la sorpresa.

L’altra singularitat de Killing Eve és la perspectiva humorística que hi aplica Waller-Bridge. Lluny dels agents secrets masculins del tipus James Bond que es prenen tan seriosament a si mateixos i de les sèries protagonitzades per dones policies obsessives amb la feina fins a límits malaltissos (la Carrie de Homeland, les protagonistes de les dues versions de The killing, el personatge central de Marcella que gairebé sembla autoparòdic...), Killing Eve es presenta amarada d’una comicitat irònica, trapella i fins i tot negra de la qual la creadora ja havia fet gala als seus títols anteriors.

La majoria hem festejat amb la sèrie a la manera clàssica, esperant amb paciència i ànsia la nostra cita setmanal del dilluns al vespre davant la pantalla de la HBO Espanya. En temps de sobreabundància de ficcions televisives i bulímia visual, Killing Eve ha trencat esquemes també en aquest sentit perquè, segons recollia un article a Wired, contra la tendència típica en aquests casos, va anar incrementant el nombre d’espectadors setmana a setmana, en part gràcies al boca-orella a través de les xarxes socials. Un culte progressiu que ja ha deixat el terreny adobat per a la segona temporada.