LA PORTADA
BELÉN GINART

Jorge Javier Vázquez: “Vull que a Catalunya es pugui fer un referèndum”

El presentador, que ha tornat a acabar la temporada televisiva amb unes xifres d’audiència vertiginoses, té en el teatre la seva altra vocació i presenta el musical ‘Grandes éxitos’ al Tívoli

Jorge Javier Vázquez:   “Vull que a Catalunya es pugui fer un referèndum” / FERRAN FORNÉ Zoom

REW

<<

Els avis i els pares, perdedors de la guerra, eren profundament anticlericals. Però això no va ser obstacle perquè a Jorge Javier Vázquez (Badalona, 1970) el portessin a estudiar el BUP i el COU en una escola de l’Opus: va prevaldre el prestigi educatiu del centre. Fa uns anys, arran de l’escriptura del llibre autobiogràfic La vida iba en serio, el presentador va fer les paus amb el passat. “Em vaig adonar que havia sigut molt més normal del que pensava”, admet. No devia ser del tot fàcil ser un nen homosexual a l’Espanya de la Transició, però vist amb perspectiva ho considera una sort. “Vaig ser molt solitari i em vaig construir un món propi fet de llibres i de música”. Sempre va tenir clar que volia dedicar-se a la comunicació, però a casa no hi estaven d’acord. “El meu pare deia que el periodisme no servia per a res. Mai saps si aconseguiràs o no allò que somies. I jo tenia tots els números per no sortir-me’n”. I el Jorge Javier es va decantar per filologia hispànica, “com podria haver estudiat qualsevol altra cosa”.

Va marxar a Madrid a buscar sort a la tele, i la va trobar. Vint-i-tres anys més tard d’aquell viatge d’anada, és el líder dels realities, els mulladers mediàtics i els audímetres. Pel camí ha après a aïllar-se de les crítiques i, fins i tot, del menyspreu d’alguns companys, com quan Carles Francino i Àngels Barceló van fer el seu boicot particular a la gala en què se li entregava un premi Ondas. Creu que els seus èxits d’audiència són un argument incontestable contra qualsevol humiliació.

PLAY

>

Jorge Javier Vázquez es un home de contrastos. Sovint es refugia de la fama en aquell món propi que va construir de petit. “Soc molt solitari”. Té com a norma no sortir de nit entre setmana, ni tan sols a sopar. “Tot ho faig a casa, fins i tot hi tinc el gimnàs”. En la seva rutina diària no hi falten les classes de cant. Perquè el 2015 va acomplir el seu somni de protagonitzar un espectacle musical, Iba en serio, adaptació d’aquella novel·la autobiogràfica. “Ser presentador és com un planter, el que realment em fascina és el món de la interpretació. He descobert una nova professió”.

Tant li va agradar l’experiència que fins i tot ha muntat productora i escola a Madrid, i s’ha atrevit amb una segona proposta, Grandes éxitos, des d’avui i fins al 29 de juliol al Teatre Tívoli de Barcelona. L’espectacle és l’única cosa que el farà interrompre les vacances, dos llargs viatges a llocs llunyans on ningú, o gairebé, el reconegui, per carregar piles abans de tornar a posar-se davant de les càmeres, a la tardor. Necessita descansar, però no s’aïlla del món ni evita opinar sobre l’actualitat, ni tan sols sobre la política. Afirma, per exemple: “Estic encantat pel fet que Rajoy ja no hi sigui”, o “Vull que a Catalunya es pugui fer un referèndum i que surti que no”. Li agrada menys, però, fer especulació: “No sabem si Màxim Huerta hauria sigut un bon ministre de Cultura. Això, en tot cas, seria un bon argument per a una novel·la”. Ho diu en castellà. El català l’entén perfectament, i també podria parlar-lo amb total correcció, però confessa: “Em fa vergonya, quina ràbia”.

FF

>>

Teatre, teatre i teatre. Això és el que li agradaria continuar fent durant molts anys, i quan s’imagina el seu futur això és el que hi veu. Però sense deixar de banda la televisió. “Ho veus? Això és una herència de la mentalitat de casa: les feines no es deixen”. Vázquez té una molt bona relació amb les seves dues germanes i amb la seva mare, mantinguda en la distància. “És curiós, perquè elles em veuen cada dia per la tele. Però només ens reunim tres o quatre cops l’any”. Ell va poc per Badalona, fa tant de temps que en va marxar que hi ha perdut els vincles. Aquells carrers del barri de Sant Roc de la seva infantesa han anat quedant ben lluny, satisfet el desig de volar.

“A la vida s’han de prendre decisions. Jo soc dels que prefereixen provar, equivocar-se i, si de cas, estimbar-se. La vida també s’ha de sortir a buscar. Jo soc un producte molt de mi mateix; la vida me l’he buscat jo i me l’he trobat jo. La passió mou muntanyes”, constata. Una bona base per tenir confiança en el futur, amb la tranquil·litat que la seva actitud sempre li ha portat coses bones. “Quan jo era petit només hi havia un canal de televisió, tots vèiem les mateixes campanades. Qui m’havia de dir que jo les acabaria retransmetent. I dues vegades!” Ara que el món ja no és analògic i les opcions de consum audiovisual són infinites, Vázquez s’alimenta de l’adrenalina del directe i del cara a cara amb el públic teatral. “Que em vegin per la tele no els suposa cap esforç, però per veure’m al teatre han de pagar una entrada”, conclou.