‘Jessica Jones’, el poder de les dones emprenyades
Amb la primera temporada, Netflix va demostrar que podia oferir-nos una superheroïna carismàtica i una alternativa als relats superheroics masculins. I la segona entrega?
La promoció de la segona temporada de Jessica Jones va ser, com tantes altres de Netflix, tan imaginativa com engrescadora. A més d’associar-la a una campanya contra l’eixarrancament masculí al metro, la plataforma online va estrenar la nova entrega de les aventures d’aquesta superheroïna el 8 de març, coincidint amb el Dia de les Dones. La data era d’allò més adequada. La primera temporada dedicada a un dels personatges menys coneguts de Marvel havia demostrat que era possible construir un altre tipus de narrativa al voltant del concepte de superpoder amb una protagonista dona i des d’una certa òptica feminista. Aquesta segona temporada, a més a més, podia presumir del fet que tots els episodis estan dirigits per realitzadores, sota la tutela de la showrunner habitual, Melissa Rosenberg. Dones al poder davant i darrere la càmera. La salivera pels nous capítols de Jessica Jones era abundant. L’experiència final, però, no ha estat a l’altura.
La primera temporada d’aquesta sèrie girava al voltant d’una superheroïna que treballa de detectiu privat i que troba la seva fortalesa en la capacitat per superar un trauma personal: haver sigut víctima d’un abusador. Un dels mèrits de la sèrie es basava en com adaptava aquesta experiència tan íntima i femenina a la narrativa superheroica. Si la primera entrega se centrava a superar el dolor, la segona converteix la ira en el tema principal. Els nous episodis de Jessica Jones estan protagonitzats per dones enfurismades i la sèrie es pregunta fins a quin punt saben disposar del seu poder per gestionar aquesta ràbia. La Jessica està emprenyada amb el seu passat i amb qui li va segrestar la infantesa. La reconciliació amb els orígens esdevé el nucli central d’aquesta temporada. La seva germana, la Trish Walker, va ser una de les millors troballes de la sèrie, una figura complementària a la de Jones que a més permetia reivindicar un tipus femení menystingut o estereotipat, l’antiga estrella infantil ara convertida en periodista mediàtica. Però, malgrat estar carregada de raons per a la ràbia, la Trish és un dels personatges que menys funciona aquesta segona temporada. Les creadores semblen més interessades a aprofitar els seus errors per donar llum a una nova superfigura que no pas a aprofundir en un ésser humà complex. La nova incorporació que suposa Janet McTeer permet explorar un imaginari familiar inèdit en la narrativa superheroica, però la sèrie tampoc equilibra bé el desplegament d’aquest conflicte. I, malgrat que s’hi troba a faltar molt el supermalvat de la primera temporada, Killgrave, cal reconèixer que la subtrama al voltant de l’advocada Jeryn Hogarth és la més rodona. La Jeryn funciona de meravella com a dona poderosa i maquiavèl·lica, sense necessitat d’erigir-se, ara per ara, en la nova antagonista de la Jessica.
A la segona temporada de Jessica Jones hi falta un puntal narratiu sòlid (un cas per solucionar, un malvat a qui combatre...) que atorgui cohesió al conjunt i lubriqui la continuïtat entre episodi i episodi. Però sobretot hi falla l’equilibri entre el discurs al voltant de la còlera femenina i la narració superheroica que l’ha de vehicular. La creadora es mostra més preocupada per com es canalitza aquesta ira perquè no esdevingui destructiva, que no pas a reivindicar-la com la benzina que propulsa el poder femení.
+ Detalls
'Jessica Jones' T2
De Melissa Rosenberg
A Netflix
