El Shadow warrior original era un producte de l’estudi 3D Realms, pares de Duke Nukem. Aquelles dues propostes tenien en comú força més que la idiosincràsia dels protagonistes: consistien a avançar a trets i cops d’armes diverses, liquidant multitud d’enemics; extraterrestres en el cas de Duke -un heroi d’acció hipermasculí i masclista- i éssers demoníacs en el cas de Lo Wang -un guardaespatlles ninja mercenari.
No van gaudir de la mateixa popularitat ni nombre d’iteracions, però ambdues llicències representen l’epítom dels jocs de trets en primera persona dels anys noranta: herois testosterònics i un deliri furiós d’acció en crescendo que captiva el jugador. Una essència que el 2013, quinze anys després del desmantellament de 3D Realms, va preservar amb èxit l’estudi polonès Flying Wild Hog i que ara ha enriquit: lluny d’acontentar-se a recordar els orígens de la saga, l’han conduïda al seu punt més alt.
La frenesia de la vella escola
L’argument és un pur pretext perquè puguem fer ús de tota mena d’armes per obrir-nos pas per uns escenaris envaïts per dimonis espectaculars basats en la mitologia japonesa. A falta d’originalitat, el joc atrapa per la vistositat del seu apartat artístic, la diversitat d’oponents, l’àmplia gamma de l’arsenal, un sistema de control fluid i combats frenètics. La generació per procediments ofereix nivells sempre diferents i n’augmenta la rejugabilitat. Per primer cop, a més, un mode multijugador per a quatre participants expandeix la diversió més enllà del mode història.
El joc va sortir a la venda per a PC a finals d’any i ben aviat ho farà també per a videoconsoles. Juntament amb DOOM i Battlefield, Shadow warrior 2 és no només un dels millors títols del seu gènere que hem pogut gaudir en els últims temps, és també un joc d’acció dels que fan època. Els amants dels shooters de la vella escola i les escenes absurdes d’humor brètol passat de voltes faran bé de no deixar-lo passar.
