Homenatge retro avariat

Keiji Inafune és un productor de videojocs llegendari que començà a Capcom com a dissenyador de personatges, arribà a formar part de l'estructura directiva de l'empresa i hi desenvolupà gran part de la seva vida professional. Fins que, crític amb l'evolució de la indústria japonesa i delerós d'encarar reptes creatius nous, abandonà el gegant asiàtic de l’oci electrònic i fundà un petit estudi que va batre rècords de finançament a una plataforma de micromecenatge amb un projecte concebut per retre homenatge a una de les sagues que ell mateix havia dirigit des dels seus inicis, Mega Man.

L'argument i els personatges de Mighty No. 9 estan inspirats en la cèlebre icona dels jocs d’acció i plataformes: el món viu una època de pau i prosperitat gràcies als avenços en tecnologia robòtica, però un misteriós virus informàtic ha infectat pràcticament totes les màquines, que s'han convertit en un perill públic. Només un petit autòmat dotat de lliure albir ha sortit indemne de l'atac i pot fer front a l’amenaça.

Engranatges que grinyolen

Els combats amb caps de final de fase són intensos i la dificultat prou exigent però hi ha massa enemics clònics que no suposen cap desafiament, l'apartat artístic és genèric i no despunta en cap aspecte. La diversitat de modes permet d'expandir al màxim el temps de joc, però no s’ho val: malgrat els gràfics tridimensionals, tot resulta pla, lluny de la profunditat jugable que caracteritza la llicència de Capcom.

Quan un producte està dissenyat per emmirallar-se en un clàssic, el mínim que se n’espera és que sigui capaç de satisfer els nostàlgics de la vella escola que reverencien el referent original. Si no és que l'objectiu secret d’Inafune era que trobéssim encara més a faltar el prodigi de disseny de nivells i la jugabilitat plataformera arcade de les millors iteracions de la sèrie Mega Man, esclar. Només en aquest supòsit podríem considerar Mighty No. 9 un èxit rotund.