Pantalles
GERMÁN ARANDA
Nacho Carretero

“A Galícia ‘Fariña’ és un fenomen social”

El periodista i escriptor Nacho Carretero ha assolit una popularitat insòlita, primer a causa del rebombori al voltant del segrest del seu llibre sobre el narcotràfic a Galícia i, després, arran de l’èxit de l’adaptació televisiva que Antena 3 va estrenar a correcuita per aprofitar el ‘boom’ del moment. En parlem a 20 dies de la data del judici pel llibre Periodista i escriptor. Autor de ‘Fariña’

“A Galícia ‘Fariña’ és un fenomen social” / N.C. Zoom

El reporterisme d’investigació en premsa escrita no és una feina per fer-se famós. Però en un sector que premia opinòlegs de guàrdia que no han sortit gaire al carrer, Nacho Carretero (la Corunya, 1981) s’ha convertit últimament en una excepció i ha atret els focus per una seqüència de fets bastant insòlita. Primer, el seu llibre Fariña (2016, Libros del KO), sobre el narcotràfic a la seva Galícia natal, triomfa en contra d’una tradició, l’espanyola, en què els llibres de periodisme narratiu no tenen un gran espai al mercat. Després, la productora Bambú n’adquireix els drets i en fa una sèrie per emetre a Antena 3. Després, un exalcalde del PP el denuncia per injúries, la justícia segresta el llibre i es converteix en un viral de tal magnitud que Atresmedia n’anticipa l’emissió. L’èxit d’audiències és brutal: líder moltes nits del prime time a Espanya i fregant el 50% de share a Galícia. Fa un parell de setmanes va acabar la temporada amb l’interrogant de si n’hi hauria una segona i en canvi el llibre continua segrestat a l’espera del judici del 21 de juny.

Carretero continua fent reportatges, com un de recent en què parla dels nens desapareguts menys mediàtics que Gabriel Cruz i Marta del Castillo, i també llibres com Me parece mejor (Libros del KO, 2018), un “anecdotari personal i graciós” en què reflexiona a partir de la seva afició pel Depor. Abans va escriure sobre l’Ebola a l’Àfrica, sobre l’èxode sirià des del Líban i el barri de Las Tres Mil Viviendas de Sevilla. Però la tele és la tele i és possible que durant molts anys Nacho Carretero continuï sent l’autor de Fariña.

Quan ets periodista i fan una ficció a partir de la teva feina, hi ha el risc que no t’agradi o que no et sembli veraç. Has treballat com a assessor de guió de la sèrie: hi ha hagut enganxades?

No, al contrari, crec que retrata molt bé l’ambient i el context de Galícia i dels contrabandistes i traficants. És l’aspecte més important en una sèrie que s’inspira en un fet real. Els actors de Fariña són gallecs i parlen amb l’accent que feien els narcos, i crec que funciona molt bé. És una ficció, això no s’ha de perdre de vista. Hi ha moltes coses, com la relació entre els personatges, a les quals el periodisme no arriba i la ficció s’encarrega de completar. Des de l’inici hi va haver una entesa molt bona.

Acostumat a escriure reportatges de premsa i tot i que el llibre ja havia tingut una certa repercussió, ¿impacta el canvi de repercussió quan participes en una sèrie televisiva?

Sens dubte. La televisió és un altaveu enorme i a molta gent no l’interessen els reportatges o l’actualitat. El meu llibre i el meu nom han adquirit una dimensió que no m’imaginava. No és només que el tema sigui a l’agenda pública, tot el que tingui a veure amb el narcotràfic, sinó que els personatges es transformin en icones pop. A Galícia el fenomen és espectacular, la gent imita les formes de parlar, se’n fan samarretes, l’altre dia li van posar el meu nom a un entrepà en un bar. S’ha arribat a un nivell que s’escapa del tot del meu control.

¿A Galícia, doncs, l’impacte és molt més gran?

És un fenomen social, ha arribat al 50% de share. La gent fa servir les frases de la sèrie i n’imita els personatges. Quan va baixar el Deportivo, del qual soc seguidor, em van escriure: “La Champions és per als vells, la Segona és el futur”, en referència a la frase que surt a la sèrie “El tabac és per als vells, la fariña és el futur”.

¿Qui són ara els capos del narcotràfic a Galícia?

És un altre escenari amb perfils més foscos i desconeguts, perquè no hi ha aquells personatges que campaven amb impunitat. Al llibre parlo del Pastisser, dels Lulús o del Mulo, a qui van detenir fa poc.

Les mares de nois que tenien problemes amb la droga es queixaven als narcos que movien cocaïna, però molts joves estaven afectats per l’heroïna. Hi havia relació?

Encara que aquests narcos no moguessin heroïna, no es feia res sense el seu consentiment i hi havia alguns canals. Les mares van agafar el que estava passant i van focalitzar la seva ira cap a un paisatge en què la droga estava normalitzada i causava estralls entre els joves, que començaven amb hatxís, continuaven amb la cocaïna i seguien amb l’heroïna.

Sona a tòpic de mare: “Per aquí es comença...”

Sí, sona a clixé i en té molt, ara que hi ha més informació a l’hora de consumir. Però abans no era així.

¿Realment, com mostra la sèrie, Sito Miñanco estava més preocupat perquè no hi hagués violència que la resta de narcos?

No crec que hi hagués tantes diferències de nivells ètics, sinó més aviat que Sito era un home molt intel·ligent i la seva prioritat era la prosperitat del negoci. Creia que enfrontar-se a cops o regar Galícia de sang arruïnaria el seu negoci. Però Sito és un home condemnat per delictes greus i no se l’ha d’elevar a una categoria moral superior a la resta.

Potser és que Javier Rey (l’actor que l’interpreta) està massa bo.

És veritat que m’ho diuen: “Javier Rey està massa bo i la gent cau als peus de Sito”. Però és inevitable en personatges de ficció interpretats amb magnetisme que hi hagi una certa fascinació i es perdi de vista el personatge real.

¿Com va ser el procés d’escriptura del llibre?

Vaig créixer envoltat d’aquest ambient i m’interessava. Primer vaig reunir hemeroteca i vaig ordenar i organitzar els personatges amb qui necessitava parlar: veïns, periodistes, narcotraficants, policies... Fariña és un recopilatori d’un treball de molts anys de periodistes gallecs jugant-se la vida sobre el terreny als 80 i als 90, sense els quals no hauria sigut possible.

¿La relació entre els governs del PP de Galícia i els contrabandistes i traficants és paradigmàtica dels nivells de corrupció mafiosa que ha assolit una gran part del partit?

Home, això és molt dir. El que reflecteix la sèrie és una època i un context concrets de la política gallega en què no només el PP, sinó en general, era normal estar a prop del contraban. La societat també ho acceptava. El PP era al poder i els narcos s’acostaven al poder, no a les sigles. Quan va deixar de donar rèdit polític ser amb els narcos, ho van deixar de fer.

¿Fins a quin punt és important la foto en què Feijoó apareix amb el narcotraficant Marcial Dorado?

Feijoó era el número dos de la conselleria de Sanitat i Dorado un contrabandista que va acabar condemnat per narcotràfic. Representa una relació en la qual política i contraban no només estaven a prop, sinó que a vegades eren el mateix. Quan es filtra la foto, anys després, hi ha un gran escàndol, però no suficient perquè Feijoó no torni a guanyar amb majoria absoluta, o sigui que encara hi ha certa tolerància a aquestes relacions.

El llibre continua segrestat. ¿Com es viu l’espera de la sentència que ha d’arribar a mitjans de juny?

És frustrant que no l’alliberin i estem esgotats després que amb tot el treball que hi va haver darrere el llibre no es pugui vendre, ens sembla tot una mica surrealista.

El segrest del llibre es va donar en paral·lel a altres atacs contra la llibertat d’expressió. ¿Hi veus relació amb el cas de Valtonyc?

Crec que és urgent revisar certes lleis o el que està portant que un noi se’n vagi a la presó per una cançó, o que s’emportin una obra d’art d’un museu o que un tuitaire declari a l’Audiència Nacional. S’ha de distingir entre la incitació a l’odi i entendre que la llibertat d’expressió, a l’art, explora els límits, és transgressora. Amb el llibre crec que és diferent, perquè no està emmarcat en aquesta mena de fenòmens i sí en una decisió puntual sobre injúries i calúmnies, un fet puntual d’una jutge que no és una tendència.

Tot i que no fas periodisme polític, ¿com vius des de dins la pèrdua de credibilitat per part dels lectors d’ El País, on treballes?

Bé, només fa un any i mig que hi treballo i no tinc perspectiva de com era abans. El que sí que puc dir és que mai hi ha hagut interferència en el que escric ni com ho escric.