SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

A ‘Fariña’ ser narco no és glamurós

L’adaptació televisiva per a Antena 3 del llibre de Nacho Carretero segrestat per la justícia espanyola ens permet resseguir la genealogia dels narcotraficants en la ficció audiovisual, des de la idealització fins a la desmitificació

A ‘Fariña’ ser narco no és glamurós / ATRESMEDIA Zoom

G omorra, el llibre de Roberto Saviano, però també la pel·lícula de Matteo Garrone i la posterior sèrie televisiva, ha suposat una fita en la representació del mafiós en la ficció. Des de la trilogia d’ El Padrí de Francis Ford Coppola, el gàngster anava lligat a la idea de glamur, encarnava la figura del fora de la llei alhora rebel i carismàtic, poderós i tràgic. Un personatge atractiu que generava més empatia que no pas rebuig a l’espectador. Gomorra desposseeix el camorrista d’aquesta pàtina mitificadora per retornar-lo al pla de la crua realitat: mafiosos i traficants no són més que delinqüents de baixa estofa, membres d’organitzacions criminals depredadores que s’infiltren com corcs en diferents estaments de la societat.

La imatge idealitzada del narcotraficant, però, no la va fixar Coppola amb El Padrí sinó Brian De Palma amb Scarface. El film protagonitzat per Al Pacino marcava el canvi de paradigma en el retrat del gàngster en el món contemporani. Ja no es tractava d’aquell personatge refinat d’origen italià que orquestra matances mentre assisteix a l’òpera i degusta cannoli. Era l’hora de l’immigrant d’origen llatí que es munta orgies de coca, sexe i dòlars vestit d’Armani. El gàngster en temps de la postmodernitat és la nova estrella del rock’n’roll. A l’hora de traslladar aquesta fascinació pels antiherois del crim organitzat a la televisió trobem un tercer referent: Martin Scorsese i Un dels nostres. The Sopranos, la sèrie inaugural de la nova ficció televisiva, perpetua el rol del mafiós carismàtic, ara més d’estar per casa, a partir de la narrativa confessional introduïda per aquell film on el protagonista declarava que des de petit sempre havia somniat ser un gàngster.

Resulta interessant comprovar en quina tradició se situa Fariña, l’adaptació que ha dut a terme del llibre homònim de Nacho Carretero Bambú Producciones per a Antena 3. Aquesta ficció de Ramón Campos aposta per combinar el múscul rocker heretat de Martin Scorsese i els seus retrats d’auge i caiguda d’homes que s’enriqueixen fora de la llei amb una voluntat molt realista a l’hora de posar en evidència els trets específicament gallecs de la història. Al primer capítol, també es defuig la glamurització d’aquests contrabandistes de tabac que van trobar en el tràfic de drogues una forma ràpida d’esdevenir milionaris, a expenses de la mort i el dolor de centenars de persones. En aquest sentit, Fariña se situa en les antípodes de Narcos, la sèrie de Netflix que alimenta el culte popular a Pablo Escobar des d’una recreació molt forçada i estrafeta de la realitat colombiana.

El paper de les dones

A falta de veure la resta d’episodis, ens queda per confirmar la principal aportació que pot fer Fariña a les ficcions sobre mafiosos i narcotraficants: el paper que hi juguen les dones fora de l’organització criminal. Aquí és on es produeix el principal trencament respecte a tot l’imaginari audiovisual lligat a les màfies. A Galícia les principals antagonistes dels narcotraficants van ser un col·lectiu de dones de classe obrera i mitjana edat, mares i familiars de víctimes de les drogues que, associades en l’organització Érguete, van dur a terme la feina que no assumien la majoria de polítics, jutges i policies. Elles són les heroïnes inesperades de la lluita contra el narcotràfic gallec, els personatges que des del seu perfil inesperat fan trontollar la imatge idealitzada del mafiós. Esperem que Fariña les sàpiga honorar com es mereixen.

‘FARIÑA’

DE RAMÓN CAMPOS PER A ANTENA 3