Elogi de les redaccions de premsa en l’era de les ‘fake news’
Dues sèries d’actualitat, la documental ‘El cuarto poder’ i la de ficció ‘The paper’, mostren els reptes de les redaccions periodístiques per seguir garantint la bona salut de la democràcia
L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca va resultar un trasbals per a la premsa nord-americana. L’actual president dels Estats Units no va tardar a convertir els mitjans de comunicació en un enemic explícit a combatre. En aquest nou escenari, El cuarto poder ( The fourth estate ) -de Showtime i en emissió a Movistar +- ens introdueix de manera privilegiada en la redacció del New York Times per seguir el dia a dia de les tribulacions de la capçalera més emblemàtica dels Estats Units a l’hora d’elaborar la informació al voltant de Trump. En una docusèrie de quatre capítols, la directora Liz Garbus plasma el ritme de treball frenètic d’una redacció que ja no es pot permetre baixar la guàrdia en 24 hores. El ritme de l’actualitat és diferent i El cuarto poder mostra com afecta això la vida personal d’uns periodistes que ara ja no només elaboren notícies, sinó que també participen en programes de televisió, es mantenen actius a les xarxes socials i col·laboren en els podcasts de la casa. A través de xerrades amb els diferents reporters, la docusèrie segueix plantejant la majoria de reptes que afronta el periodisme: decidir entre prioritzar la informació veraç o ser els primers a oferir-la; no baixar la guàrdia amb les fake news ; no desgastar mots tan poderosos com “mentida”; no caure en prejudicis quan et mous en entorns oposats a la teva ideologia... A part de les classes d’ètica periodística i la immersió en el dia a dia del diari, el més interessant d’ El cuarto poder és veure com la realitat obliga al New York Times a afrontar les pròpies contradiccions, normalment gestionades davant de la càmera pel conseller delegat Dean Baquet. És ell qui assumeix el comiat d’un bon grapat de correctors i editors per fer lloc a un nou perfil de periodista més multimèdia, i també qui decideix què fer quan un escàndol inesperat esclata al diari. Com a cirereta a aquesta reivindicació de la independència periodística, res millor que comprovar com la crítica televisiva més dura amb El cuarto poder és la que publica... el New York Times.
Una realitat diferent
Des de la distància i la realitat del nostre país, les condicions laborals dels treballadors del New York Times (independència, emparament, sous, facilitats...) de vegades semblen més pròpies de la ciència-ficció. Com a complement, la sèrie croata The paper (Novine) -Netflix-, creada per Ivica Dikic, ofereix una visió menys privilegiada de la posició d’un diari. Aquí els responsables de la redacció d’un mitjà es troben en una cruïlla complicada. El propietari de tota la vida ha decidit vendre el diari, l’únic que manté certa independència de tot Croàcia, a un constructor que ha guanyat moltíssim poder al país amb poc temps i vol consolidar la seva influència amb el control d’una capçalera. A partir d’aquí es desencadenen una sèrie d’aliances, traïcions i canvis de rol entre diferents estaments de poder, l’església catòlica inclosa, que mantenen la intriga sempre en alça. La base de The paper és què passa amb la feina dels periodistes quan cap capçalera garanteix els principis bàsics de la professió. Però la sèrie de vegades perd aquest objectiu de vista de tant com s’enreda en les maquinacions dels personatges. Per compensar, es mostra una complicitat professional i afectiva entre tres dones periodistes que treballen a mitjans diferents difícil de veure en ficcions centrades en aquest ofici. I al cap i a la fi The paper, com El cuarto poder, reivindica el paper de la redacció com a pal de paller d’un periodisme sòlid que ha de poder exercir la seva tasca amb independència dels altres poders.
