‘Derry girls’: humor estripat a l’Ulster dels anys 90

La sèrie més hilarant que es pot veure ara mateix a Netflix és una comèdia adolescent sobre un grup d’amigues en la Irlanda del Nord marcada pel conflicte armat

Eulàlia Iglesias

3 min

‘Derry girls’: humor estripat a l’Ulster dels anys 90 NETFLIX

L’han definit com la versió femenina d’ Els joves, perquè fins ara havíem vist molt poques sèries que, com Derry girls, retratessin un grup d’amigues des de la comicitat més desacomplexada. Però aquesta creació de Lisa McGee estrenada a Channel 4 que ha trobat l’èxit internacional a través de Netflix no força tant els estereotips a l’hora de perfilar els personatges protagonistes ni arriba a les quotes de brutor màxima, que diria la periodista Montse Virgili, assolides per la sitcom de Ben Elton, Rik Mayall i Lise Mayer.

Derry girls revisa des de l’humor un dels escenaris més conflictius i dolorosos dels anys 90, el d’Irlanda del Nord. La sèrie se situa a Derry, aquella ciutat nord-irlandesa que els britànics han rebatejat com a Londonderry per si no havia quedat clar que allò és una ocupació. El primer capítol arrenca amb un pla aeri sobre la zona mentre un tanc patrulla per la carretera i uns ganàpies guixen amb esprai el London del cartell de benvinguda. Tot plegat mentre sentim The Cranberries, en una sèrie en què la banda sonora és plena a vessar dels grans èxits del pop irlandès i britànic de l’època. Però l’enfrontament entre protestants i catòlics no presideix la narració, com era habitual en la majoria de films ambientats a la Irlanda d’aleshores, sinó que s’integra en una estranya quotidianitat.

Lluny de frivolitzar els anomenats Troubles, Lisa McGee mostra des d’una perspectiva distesa fins a quin punt la gent s’avesa a un escenari continu de violència i l’acaba assimilant com una nosa més en la seva vida diària. Amb una excepció important: la cosa més agressiva que veiem a Derry girls és l’avi de la família protagonista, els Quinn, carregant verbalment una vegada i una altra contra el seu pobre gendre. La tensió diària genera sobretot molts bons gags (l’acudit al voltant de Macaulay Culkin), però també un dels millors episodis d’una sèrie que només en serveix sis a la primera temporada: aquell en què els catòlics Quinn queden encallats al mig de la desfilada anual dels orangistes just quan intenten sortir de la ciutat.

Quan una colla de soldats amb metralleta puja al bus escolar per fer una inspecció rutinària, les adolescents protagonistes es fixen més en el físic dels nois que en la seva significació política. Perquè Derry girls funciona abans de res com una ficció juvenil que posa l’accent en el fet de créixer com a dona en un context obrer i catòlic. La diferència és que l’Erin Quinn i la seva colla d’amigues, la cosina Orla, la Claire i la llengueruda Michelle, se’ns presenten des d’una comicitat irreverent (de manera general, i també en un sentit literal en relació amb l’entorn catòlic) com poques vegades veiem en les sèries centrades en noies.

Les patates més greixoses

McGee deixa clar que les adolescents també tenen dret a expressar-se a través de la barroeria i l’extravagància, però sense condemnar-les en cap cas a la mera caricatura. A les protagonistes s’hi afegeix l’ase dels cops humorístic, el James, el cosí de la Michelle, que acaba al col·legi de les noies per protegir-lo de possibles represàlies masculines pel seu origen i accent anglesos. McGee també treu ferro a la solemnitat amb què de vegades es retrata la classe obrera. La creadora permet que els seus protagonistes es deleixin menjant les patates fregides més greixoses de la ciutat, llueixin una imatge que no passaria la prova del cotó de les revistes de moda i parlin amb tot l’accent i l’argot propis del seu context sociocultural.