Cuina i televisió, un maridatge d’èxit

La nova temporada de Joc de cartes, que s’emet els dimecres a TV3, es manté per sobre del 20% de share de mitjana. La primera gala de la nova edició de MasterChef, que va arrencar el 22 d’abril, va aconseguir un 16,8% de share a tot Espanya, rècord absolut del format en la seva nit d’estrena. La versió infantil, MasterChef Junior, tancava al gener la temporada més vista fins ara. Ven a cenar conmigo, que podeu seguir de dilluns a divendres, ha aconseguit establir-se en una de les franges maleïdes de Cuatro, entre les 20.30 i les 21.30 h. I la seva edició Gourmet, que reuneix famosos de segona fila del panorama televisiu estatal, treu més rèdits que molts dels programes de producció pròpia de la cadena. Tot això sense oblidar la notable rebuda que sempre aconsegueix Pesadilla en la cocina, un dels referents més consolidats i exitosos de La Sexta i que acaba d’estrenar nova tongada de capítols; Top Chef, un altre reality que va arrencar amb bon peu però que va acabar sent víctima del desgast i una mala programació, o el llarguíssim llistat de títols i referències que es poden trobar en la televisió de pagament: des de petites obres d’art com Chef´s table, de Netflix, fins a programacions integrals de canals temàtics com Canal Cocina.

Tot i que cada programa és diferent, és inevitable pensar que la gastronomia funciona millor que mai com a contingut audiovisual. Quan va començar el boom televisiu de la cuina ara fa tres o quatre anys, molts ens preguntàvem si el fenomen resistiria el pas del temps i si l’efecte acabaria dissolent-se amb la mateixa rapidesa amb què havia aparegut. No només no ha sigut així, sinó que es té la sensació que la tendència ara està més consolidada i forta que abans. Però, segurament, el que més crida l’atenció és que s’hagi produït aquest ascens imparable en un mitjà que prèviament ja havia intentat convertir sense èxit la cuina en un recurs temàtic popular i productiu.

¿Algú recorda Esta cocina es un infierno? Estrenat el 2006, aquest reality presentat per Carolina Ferre va ser considerat un fracàs d’audiència en el seu moment. El pas del temps ho relativitza tot: aleshores, un 18,9% de share, la mitjana de les set gales que es van emetre, semblava una punxada important; actualment seria una dada esplèndida que asseguraria nova temporada. I, cosa que encara és més fascinant, estic segur que si s’estrenés avui un format com aquell aconseguiria molta més ressonància i visibilitat. Deja el sitio para el postre o Todos contra el chef, de Cuatro, també van ser intents frustrats d’acostar el tema a propostes televisives menys clàssiques i ortodoxes, lluny del receptari encarcarat i del protagonisme absolut per al cuiner estrella de torn. ¿Haurien triomfat si s’haguessin estrenat uns anys després? Molt probablement.

A Catalunya hem passat del classicisme gurmet del Bona cuina, amb Jaume Pastallé, al hipsterisme normcore de Marc Ribas i el seu magnífic Joc de cartes. A TVE han deixat enrere l’humor i el receptari populistes de Karlos Arguiñano per dedicar un programa als food trucks, Cocineros al volante, o per convertir celebrities del show business en nous i prometedors xefs, com a MasterChef Celebrit y. La Sexta ha passat de dedicar mitja hora als postres d’Eva Arguiñano a rastrejar els restaurants més bruts, inoperants i desastrosos de l’Estat, amb un Alberto Chicote que fins i tot ha acabat presentant les campanades d’Atresmedia, o a fer divulgació amb El comidista, producte brillant i enginyós d’abast menys massiu. I què podem dir de Cuatro: del concepte una mica tronat de Mi madre cocina mejor que la tuya, un cop més reservant exclusivament a la dona les tasques culinàries, a l’esperit irreverent i trencador d’ El xef, programa fet a mida per a Dabiz Muñoz.

La brutal evolució formal i conceptual que han experimentat els formats aquests anys es correspon amb altres evolucions en paral·lel que no tenen res a veure amb la cuina però que ajuden a entendre millor el que ha passat.

En aquest sentit, tres factors han sigut indispensables per provocar aquesta febre ara per ara imparable entre els teleespectadors i les cadenes. El primer televisiu, el segon social i el tercer tecnològic. En primer lloc, cal contradir el tòpic que qualsevol temps passat va ser millor en relació als continguts televisius. MasterChef, Pesadilla en la cocina i Joc de cartes han entès que havia de ser la cuina qui s’havia d’adaptar al llenguatge televisiu, i no al revés. Fins aleshores, la cuina a la tele es conformava amb un target molt concret i limitat, gent gran que posava la televisió a la una de la tarda, i amb un format convencional, rígid i molt reduccionista, el del cuiner presentador que preparava la seva recepta del dia.

La popularitat dels realitys i dels talent shows ha esdevingut un element de ruptura fonamental per rejovenir, modernitzar i millorar la seva aposta. L’equilibri entre espectacle, dinamisme, conflicte, emoció i cuina pura i dura és el que destaca amb claredat en tots aquests formats d’èxit. La correcta però freda rebuda que ha tingut Maestros de la costura, adaptació de l’univers MasterChef al món de la moda, demostra que no n’hi ha prou amb fer un producte formalment potent i llaminer, sinó que l’element cuina també hi té molt a dir.

Un crític gastronòmic dins nostre

És per això que el segon factor, de perfil social, ajuda, i molt, a entendre aquest fenomen. Sense el virus del foodisme tot això hauria sigut impossible. No només hi ha més interès i molta més informació al voltant del menjar, la gastronomia i la cuina, sinó que el ventall de gent atreta per aquest univers s’ha amplificat i diversificat de manera aclaparadora i inclassificable, i això ha trencat d’una vegada per totes el tòpic de la mestressa de casa com el públic potencial d’aquests programes. La democratització del bon gust, del refinament i de la cultura gastronòmica ens ha fet creure, en molts casos erròniament, que en sabem molt de cuina, de restaurants, de plats i de xefs. I això té una incidència directa en les propostes televisives: quan veiem MasterChef o Joc de cartes ens sentim plenament capacitats per opinar, discutir o criticar les preparacions o fins i tot els criteris de jurats o de professionals del mitjà. Si històricament sempre s’ha dit que la gent porta un entrenador de futbol a dins, des de fa uns anys hem incorporat la figura del cuiner o del crític gastronòmic. I quina millor manera de demostrar-ho que mirant programes i dient-hi la nostra.

I en aquest canvi social que ha experimentat la gastronomia, la tecnologia hi ha jugat un paper decisiu. El foodisme no es podria entendre sense el protagonisme cabdal de xarxes socials com Instagram. Quin sentit té anar a un restaurant amb estrella Michelin si després no ho pots penjar al teu perfil? La fal·lera per fotografiar el menjar, per fer partícips els altres d’on anem i què sopem, ha dinamitzat com cap altra plataforma la gastronomia. Convertit en el gran rei del postureig contemporani, el menjar ha trobat en els mòbils i els perfils d’Instagram uns aliats inesperats però extremadament beneficiosos. Els programes gastronòmics també són fills directes d’aquest boom exhibicionista i falsament erudit que ens contamina a tots i que sembla convidar-nos explícitament a participar-hi activament des de casa.