A Catalunya ni tan sols tenim un Apu sobre el qual discutir
En lloc d’afrontar des de la sèrie i amb humor la polèmica al voltant del personatge indi d’‘Els Simpson’, la Fox opta per tirar pel dret
El debat al voltant d’Apu Nahasapeemapetilon, l’encarregat del Kwik-E-Mart d’ Els Simpson, va començar fa un any, a propòsit de l’estrena del documental My problem with Apu, que a Barcelona es va poder veure al festival Serielizados. Al film, el còmic Hari Kondabolu desplega la seva conflictiva relació amb aquest personatge secundari d’una sèrie que adora. Nascut als Estats Units de pares indis emigrats, Kondabolu explica per quins aspectes l’Apu li sembla més problemàtic que altres personatges igualment estereotipats de la sèrie. La ficció nord-americana actual ja ha incorporat actors i actrius amb arrels de l’Àsia meridional: Mindy Kaling (The Mindy Project ), Kal Penn ( Dos colgaos muy fumaos ), Aziz Ansari ( Master of none, que, per cert, compta amb un capítol fantàstic, Indians on TV, dedicat a aquest tema), entre d’altres. Però quan l’Apu va començar a aparèixer a Els Simpson, a partir del 1990, era l’única representació d’un personatge d’origen indi al cinema i la televisió d’aquell país. El fet que Els Simpson es convertissin en un programa tan popular va agreujar la qüestió i va posar encara més en evidència la relació asimètrica entre els diferents personatges caricaturitzats.
Per a Kondabolu, el principal greuge recau en el que anomenen patanking, el fet que un actor blanc imiti l’accent d’un indi. De fet, un dels objectius no acomplerts del seu documental consisteix a entrevistar Hank Azaria, l’home que posa veu a l’Apu i a dotzenes d’altres personatges de la sèrie creada per Matt Groening. El protagonista planteja fins a quin punt el patanking es pot equiparar al blackface, la pràctica ja extingida en què actors blancs estereotipaven els afroamericans pintant-se la cara. A través de les entrevistes que fa a altres nord-americans d’origen indi de la seva quinta, Kondabolu mostra l’abisme entre la generació dels pares emigrants i la dels fills que com ell ja han nascut als Estats Units. La seva mare, per exemple, no sembla empipada amb l’Apu. Però, com ella mateixa suggereix, el seu conformisme no deixa de ser una mostra de la relació subalterna que manté amb la cultura dominant.
La polèmica al voltant de l’Apu demostra que alguns estereotips caduquen cada cop més ràpid. I ho fan a causa d’un fenomen que només podem llegir en clau positiva. Una sèrie de minories que fins ara no tenien accés als altaveus de l’opinió pública estan fent sentir la seva veu. I amb els seus testimonis sacsegen conceptes i valors que fins ara no havíem pensat a qüestionar.
¿Calia carregar-se’l?
¿La decisió que sembla que ha pres la Fox d’eliminar l’Apu és la més adient? ¿El fet que la companyia hagi sigut adquirida per Disney hi té res a veure? En cap moment del seu documental Hari Kondabolu exigeix a la productora aquesta solució. Fins i tot es defensa una escena descartada a Els Simpson en què es deixava clara la naturalesa conflictiva de la veu del personatge. En lloc d’afrontar des de la sèrie i amb humor el debat sobre la seva representació, la Fox ha preferit tirar pel dret i eliminar l’Apu. A casa nostra, per ara, no hi ha debat sobre la forma de representar els catalans amb arrels de l’Àsia meridional a la ficció audiovisual pròpia, perquè ni tan sols hi ha un Apu sobre el qual discutir. Almenys, quan per fi aparegui un personatge amb entitat d’origen indi, pakistanès o bengalí en una sèrie catalana que sigui amb l’etapa de l’estereotip ja superada.
