Bolets, paraules, òpera, art... triomfa el ‘docushow’

En l’era de la neotelevisió, l’entreteniment ho domina tot. Tertúlies en lloc de col·loquis d’experts, concursos de talents on abans teníem música en directe, programes de xafardejos, telerealitat, informació basada en rumors... Una televisió pública no ho té fàcil en aquest panorama per mantenir-se fidel a un dels seus objectius, la divulgació. TV3 ha trobat en l’art del docushow la manera de conjugar la vocació didàctica amb la necessitat d’atraure uns espectadors que ja no connecten amb els programes educatius de la vella escola.

Què és un docushow? La terminologia dels nous formats televisius resulta de vegades relliscosa i confusa. Però en general parlem d’aquells programes que presenten elements típics del documental des d’un vessant lligat a l’entreteniment. Com tot, aquesta combinació es pot fer amb més encert o menys. Els bons docushows aconsegueixen enganxar el públic sense trair l’objectiu final de difondre amb rigor algun tipus de coneixement. El títol estrella de la televisió catalana en aquesta tendència d’hibridar divulgació i entreteniment va ser Caçadors de bolets, una insòlita proposta que trencava rècords d’audiència amb un tema a priori tant d’especialistes com la micologia. Dirigit per Núria Castejón, Caçadors de bolets donava algunes de les claus que defineixen un bon docushow : rodar fora d’estudi per atorgar dinamisme a la realització, aprofitar l’atractiu de les localitzacions per donar a conèixer millor el territori, fragmentar el programa en blocs, comptar amb un narrador/conductor que connecti amb el públic, introduir la participació de persones no expertes, no deixar de banda l’humor, transmetre els coneixements en un registre planer i gens encarcarat, editar tots elements amb ritme i gràcia... Caçadors de paraules, El foraster i No me la puc treure del cap, aquests últims adaptacions de formats forans, són uns altres exemples de docushows.

Però l’últim triomf del format el representa This is art, una producció de Brutal Media en coproducció amb TV3 i la col·laboració de Movistar+ que porta més enllà l’èxit d’un altre docushow, Òpera en texans, en què Ramon Gener feia palesa la seva capacitat per divulgar una disciplina associada a l’alta cultura com l’òpera entre un públic llec en la matèria.

Les emocions

Amb Gener com a puntal bàsic, This is art s’estructura a partir de les emocions, una opció que encaixa amb les noves formes de retòrica publicitària i política. Costa menys parlar a través de conceptes generals i entenedors com el de l’alegria, la passió, la vanitat i l’odi que no desgranar un argumentari històric i estètic sobre alguna obra artística. This is art és més brillant com a format televisiu que com a programa cultural. Els seus responsables no han estalviat recursos a l’hora d’armar un vehicle espectacular per moure’s a través de peces artístiques amb el tema del capítol com a nexe d’unió: escenaris en uns quants països, entrevistes amb figures destacades, recreacions dramàtiques, interacció amb la gent del carrer, una orquestra al servei del conductor...

El millor és quan Gener aprofita aquest marc tan atractiu per encaixar-hi moments que d’una altra manera difícilment veuríem a la televisió: la recitació d’un poema de Leopoldo Panero, l’explicació detallada del retrat del comte-duc d’Olivares de Velázquez i la interpretació sencera d’una obra a contracorrent com 4’33’’ de John Cage, la famosa peça musical sense notes...