LA PORTADA
PERE VALL

Àlex Monner: “Lluito perquè no se m’acabi la puresa”

L’acabem de veure a ‘Vivir sin permiso’, que dilluns va finalitzar la seva primera temporada. Continuarà a la segona? De moment, no ho pot dir. El 2019 estrenarà el seu debut a Hollywood i també el seu primer curt com a director

Àlex Monner:   “Lluito perquè no se m’acabi la puresa” / MARC ROVIRA Zoom

REW

<<

“Tinc la sensació que el 2018 he treballat poc. He estat en bastants projectes, sí, però no hi ha hagut cap paper pel qual pugui dir «Ostres, amb aquest personatge vaig haver de currar molt». Potser només el de la sèrie Vivir sin permiso. Va ser un caramel absolut! I jo necessito caramels, però els caramels venen cada molt de temps. I com que fa una mica de temps que no en tinc, estic com angoixat”, revela Àlex Monner (Barcelona, 1995), també conscient que les llaminadures de primera classe, els caramels artesans i supergustosos com el Lleó de Polseres vermelles, la sèrie de TV3 que el va fer popularíssim, arriben... quan arriben: “El Lleó era bastant jo mateix. Estava en una època en què vivia les coses amb puresa”. Ah, és que la puresa s’ha acabat? “Lluito perquè no s’acabi. Un cop comences a entendre que les coses ja no tornaran a ser mai més com quan eres petit o adolescent, la puresa se’n va. Has de lluitar per trobar la felicitat i la puresa”, raona.

Després d’un inici de conversa tan místic, ¿com podem retornar a l’embrutida, viciada i impura realitat? Doncs rescatant bonics instants del passat recent. Per exemple, la seva participació a La propera pell, d’Isaki Lacuesta i Isa Campo, en què el seu personatge tenia un doble nom, Léo i Gabriel: “La pel·lícula va ser un bon viatge. El Léo tenia una psicologia enrevessada, amb un passat estrany. Mentre rodàvem sovint em sentia perdut. Em sentia en fals, no sabia ben bé què estava fent. Vaig entendre el Léo quan vaig veure la pel·li. L’Isaki i l’Isa són un parell de cracs. M’hagués agradat fer el making-of d’ Entre dos aguas, però em va sortir Vivir sin permiso. Hauria flipat”.

PLAY

>

La sèrie de Telecinco es va acabar dilluns passat, amb el personatge d’Àlex Monner en coma. Hi interpretava el fill homosexual de Jose Coronado. I les xarxes van bullir: “S’hi va generar un debat absurd. És evident que tots els gais no són com el que hi feia jo, amb ploma. No trobo que faltés al respecte a ningú. De fet, em sembla pura homofòbia per part dels mateixos gais criticar-me”. Abans havia encarnat un futbolista gai a Barcelona, nit d’estiu, i va tenir una escena íntima amb Igor Szpakowski a La propera pell : “Els personatges gais es fan i ja està. No cal complicar-se. Simplement et poses dins d’algú que no té la mateixa sexualitat que tu, i endavant. Al cap i a la fi, no passa res perquè et facis petons amb nois”.

En els últims mesos, el cinema l’ha portat sovint fora de la llei: “A El silencio de la ciudad blanca, de Daniel Calparsoro, soc un hacker ; i a El silencio del pantano, de Marc Vigil, un petit traficant, rapat i tatuat fins i tot a la cara. La meva carrera està plena d’ovelles negres de la família i ovelles negres de la societat. Tinc ganes de fer d’un pijo. D’un privilegiat amb uns pares que li han donat diners perquè faci el que li surti dels collons. Però segur que aquest pijo tindria una crisi d’identitat i s’acabaria drogant en qualsevol tuguri de Barcelona. M’agradaria interpretar un tio ambiciós, una mena de Leonardo DiCaprio a El llop de Wall Street ”.

FF

>>

Ho teníem clar: Monner és un renaixentista i un existencialista, i no descarta dedicar-se a la música o debutar en l’escriptura. “Una de les meves frustracions d’ara mateix és que vull escriure alguna cosa i no aconsegueixo trobar què. A més, he après a llegir d’una manera disciplinada fa molt poc. M’hi estic educant”. Després d’estudiar cinema a Nova York, va dirigir i escriure un curtmetratge, encara inèdit, que porta el curiós títol d’ Un chico cualquiera Rosario sólo hay una i que protagonitzen Loles León i Emilio Palacios: “És un curt absolutament autobiogràfic, com a la majoria d’ opera prima. Parla de la por a créixer i de les contradiccions dels xavals joves. I de la por que t’entra quan, de nit, et trobes amb tu mateix i comences a pensar massa. També parla de l’amor”.

El pròxim 4 de gener veurem la seva primera pel·lícula nord-americana, Como la vida misma, de Dan Fogelman: “Compartir una escena amb Antonio Banderas va ser especial. I estar en la mateixa pel·lícula que Samuel L. Jackson va ser fort. La llàstima és que no el vaig conèixer, no vam coincidir. No sé qui de l’equip em va dir que Jackson era un estúpid i una mica gilipolles. I no sé si creure-m’ho! Segur que, en alguna ocasió jo mateix li he semblat un imbècil a algú per culpa d’un mal moment meu o d’una impressió errònia”. El 2019 estrenarà La hija de un ladrón, primer llargmetratge de Belén Funes: “La Belén em va molar. És l’hòstia, és guai. Ella té una idea preestablerta del que vol i, a la vegada, et deixa espai perquè passin coses mentre rodes”.