ES VIU MILLOR CANTANT

Els versos que durien Ani DiFranco a la presó

Aquesta setmana... ‘To the teeth’, Ani DiFranco (1999)

Els versos que durien Ani DiFranco a la presó / IMATGES: DOCTOR MUSIC I GETTY Zoom

Dos rapers han mort cosits a trets aquesta setmana amb poques hores de diferència. XXXTentacion tenia 20 anys, i Jimmy Wopo, 22. Cap dels dos era un angelet, però això no hauria d’eclipsar l’autèntic debat de fons, que és la impunitat amb què opera el negoci armamentístic al món, d’una banda, i la cultura de la violència, de l’altra. Pensem que, per sort, aquestes coses passen lluny de casa, però això no és ben bé així. Tot i que sense pistoles, aquí també vivim constantment situacions de violència -les més habituals, les de violència de gènere- i, si bé les armes de foc no són tan fàcils d’aconseguir com en altres indrets del món, som un dels grans països exportadors. A més, els principals bancs espanyols financen aquesta indústria i hi inverteixen. ¿En som conscients, quan obrim un compte corrent, demanem un préstec o firmem una hipoteca?

No sempre moren rapers. De vegades són alumnes d’escoles o d’instituts els que paguen amb les seves vides un negoci tacat de sang. O civils innocents, víctimes de les armes venudes per Espanya a l’Aràbia Saudita en guerres com la del Iemen. Valtonyc ho denuncia en una de les lletres per les quals se’l vol empresonar. Vivim en un país on vendre màquines de matar resulta legal -i enriqueix a uns pocs- i on denunciar-ho et pot portar a la presó.

Un amic em recordava aquests dies To the teeth, la cançó que va escriure el 1999 Ani DiFranco arran de la massacre de Columbine. Les metàfores que utilitza són molt similars a les que fan servir rapers com Valtonyc o Pablo Hásel, però, endevineu què? Al país on s’engabien nens i es venen armes de foc als supermercats hi ha més llibertat d’expressió. “El sol es pon en el segle i anem armats fins a les dents”, comença DiFranco. El senzill arpegiat de guitarra continua mandrós, mentre ella va descrivint el trist escenari del món on viu: “I les dones del mig aprenen el que les dones pobres sempre han sabut, que l’abisme està més a prop del que penses quan els homes porten armes a casa”. L’orgue s’escola per sota les cordes de niló mentre ella diu allò de seguir la pista dels diners: “Mira on són els beneficis i així trobaràs la font de la gran mentida que tu i jo coneixem tan bé”. I ens interpel·la: “¿De veritat dormirem una altra centúria mentre els rics treuen profit de la nostra sang?” La cançó avança lenta, trista i cansada, però es va tensant i tensant cap al punt on la cantant de Buffalo ens vol portar. Finalment, anuncia: “En la meva humil opinió això suggereixo fer...”

I ara, sisplau, imagineu un petit redoblament de tambor, perquè ve el fragment pel qual Ani Difranco seria empresonada al Regne d’Espanya del segle XXI si, en comptes de parlar de la MTV, la NBC o la CBS, fes referència a El País, El Mundo o TVE: “Obriu foc sobre Hollywood, obriu foc sobre la MTV, obriu foc sobre la NBC, i la CBS i l’ABC, obriu foc sobre la NRA [Associació Nacional del Rifle] i les mentides que ens han dit, obriu foc sobre cada fabricant d’armes mentre l’hi mama a algun senador republicà”. En cas que rebés una ordre de presó, però, suggeriria a DiFranco que fes el que diu als últims versos: “Agafaré tots els meus amics i me n’aniré a viure al Canadà i morirem de vells”.