Amb el pas dels dies, hi ha sensacions que s’amplifiquen. Això va passar dissabte al vespre i ja se n’ha parlat molt, però és que encara ressona ara. Va ser a la cerimònia dels Goya quan molts vam acabar de certificar que el terrible mantell de silenci amb què s’ha cobert Espanya també ha emmordassat el món de la cultura. Estic absolutament en contra de recriminar a persones concretes què podrien haver dit o què podrien haver fet -cadascú té les seves raons i només faltaria-, però el resultat va ser el que va ser, i què en queda, de la cultura, si resulta que és cega, sorda i muda respecte tot el que passa al seu voltant?

Ni tan sols la tan publicitada voluntat de fer “els Goya més feministes” es va poder escapar de la buidor més absoluta. Quanta tristesa, veure que en comptes de confiar la presentació a una dona com -posem per cas- Leticia Dolera es va optar per una penosa versió chanante de Los Morancos. Una gala més pròpia dels anys 90 que, malauradament, servia de metàfora perfecta del que s’ha convertit avui el país governat per Rajoy i els seus esbirros. Un país silenciat, desinformat, somort, exhibint impúdicament la seva decadència en públic i en directe, fent bandera de la banalitat més absoluta. Fins i tot Carles Francino -gens sospitós de compartir la ideologia dels presos polítics que l’estat espanyol manté a ulls de tothom que hi vulgui veure-, s’escandalitzava a La Ventana : “¿A ningú, absolutament a ningú del món del cine, de la cultura, tan procliu a la protesta i a la reivindicació, a ningú li grinyola que hi hagi uns tios a la presó, en presó preventiva, que portin tres mesos sense judici ni res? [...] Crec que així tampoc anem enlloc”.

Francino parlava dels Jordis, de Junqueras, de Forn, però és que també hi ha gent del món de la cultura que s’enfronta a penes de presó per dir el que pensen: els rapers Pablo Hasél, Valtonyc o el col·lectiu La Insurgencia, sense anar més lluny. Ni tan sols els Marlango -que també van interpretar un rap- es van enrecordar dels seus companys de professió. Ni Leiva, que va guanyar el Goya a la millor cançó. Res. Ningú. Dissabte passat el món del cine espanyol va voler ser una bombolla aïllada de la realitat, una bombolla feta d’un silenci immens i vergonyós.

Si canviaves de canal, però, més o menys a la mateixa hora, al FAQS entrevistaven el raper Pablo Hasél, que podria complir fins a dotze anys de presó per les seves cançons i tuits. “Tens por?”, li va preguntar Laura Rosel. “Sí, esclar que tinc por, però la necessitat de lluitar és més gran”. En una sola frase, Hasél expressava més dignitat, solidaritat i empatia que les que es van poder sentir en l’eternitat de la gala que retransmetia TVE, farcida, això sí, d’agraïments a familiars, amics i coneguts.

Potser a molts no us agradarà la manera que tenen de dir les coses Hásel o Valtonyc en les seves cançons, però el que és innegable és que estan lluitant per la llibertat d’expressió amb molta més valentia que la gran majoria dels seus companys del món de la cultura. Perquè, ¿què és el pitjor que et podria passar per dir el que penses en una gala? Que et xiulin com a Fermin Muguruza als Premios de la Música? Que xiulin, si volen, no hi ha res pitjor que el silenci.