Ells trien qui mana als teatres

Fa una setmana l’Àlex Rigola posava en marxa el compte enrere per al relleu dels directors del Teatre Lliure i el TNC amb dos missatges a les xarxes. En un treia a la llum un debat soterrat sobre el temps que els directors han d’estar als càrrecs públics. A l’altre, apuntava que com que s’acaba el segon mandat de Lluís Pasqual (2019) i Xavier Albertí (2021) -pressuposant que no renoven, hi afegeixo jo-, estaria bé que les substitutes fossin per primera vegada dones. “Ja els toca, no?”, deia. I jo vaig pensar que sí, però també vaig arrufar el nas. Perquè em va sonar condescendent. Perquè el fet de dir-ho ja condiciona el talent de l’elegida al seu gènere. Perquè no caldria ni mencionar-ho. O sí?

Repasso l’últim jurat per triar director al TNC: 4 homes, 1 dona. Els finalistes: 3 homes, 1 dona. Busco a la web del patronat del Lliure: 20 homes, 9 dones. Per triar la direcció del Mercat de les Flors hi havia una comissió d’assessors sorprenent (4 dones, 2 homes), però elevaven la decisió a una altra comissió tècnica. ¿Ho endevineu? 4 homes, 1 dona. A la comissió assessora del Grec, tres quarts del mateix. Podria continuar gratant, però serà pitjor com més enrere tiri. Això per no parlar dels màxims responsables a les administracions. Al departament de Cultura des del 1980: 10 homes, 1 dona (3 anys versus 35 anys). A Barcelona, des que existeix l’Icub: 7 homes, 1 dona (menys d’un any), entre regidors i delegats.

Sense desconfiar de la feina i la responsabilitat d’ells, és obvi que un desequilibri tan abismal i tan durador en la presa de decisions ni és natural ni incentiva l’emergència del talent femení. Potser és necessari vincular-ho a un relleu generacional. En tot cas, per revertir la situació em temo que caldrà denunciar-ho (gràcies, Àlex) i defensar que el gènere ha de fer decantar la balança en pro de la paritat -fins que ja no calgui-. Ara només falta que tinguem administracions que s’hi posin. Que hi ha algú?