ES VIU MILLOR CANTANT

A tots els amics de Facebook

Aquesta setmana... ‘Els amigos’, Joan Colomo (2014)

A tots els amics  de Facebook Zoom

La tornada d’iCat a la FM és una benedicció. I més en aquests moments convulsos. Fa uns dies conduïa per les curves d’Alcanar -ningú diu els revolts d’Alcanar- i les cançons que sonaven per la ràdio eren un bàlsam, un raig de sol enmig de tanta foscor. En la cota més elevada d’aquesta carretera sinuosa es desplega davant els ulls del conductor un paisatge meravellós. Un petit paradís banyat en la llum ataronjada del sud i, al fons, espurnes de sol ballant damunt el blau intens i salat del Mediterrani. A l’esquerra, part del delta de l’Ebre a vista d’ocell. A l’altra banda, la plana que s’estén cap a Vinaròs, Benicarló, Peníscola... Tacant l’horitzó, el maleït Castor dels terratrèmols patits a totes dues ribes del riu Sénia.

Just en aquest moment a iCat sona, cristal·lí, un arpegiat de guitarra acústica. Reconec els seus acords senzills, la melodia amable, l’estil de pop assolellat, la veu aflautada de Joan Colomo: “Hi ha gent amb la que connectes molt, / hi ha gent que sempre t’ajuda a no estar sol, / hi ha persones que et faran tirar endavant, / hi ha amics que sempre t’acompanyaran”. Aquests dies estem tous. Hem cantat, hem rigut, hem plorat i ens hem enrabiat molt. Ara la cançó del Colomo -del disc La fília i la fòbia - em toca la fibra. Condueixo mig embriagat per la cançó, gairebé deixant caure el cotxe pels revolts que menen a Alcanar, i començo a pensar en els amics amb qui més he estat en contacte aquests dies, via Facebook. “Hi ha alguns que els veig de tant en tant, / altres que ja no els veig quasi mai, / però a tots els porto molt dins del meu cor. / De vegades no me n’adono que tinc molta sort”. Amb alguns hem compartit lluita, plors i alegries, amb d’altres hem discrepat alegrement, o ens hem barallat i ens hem demanat perdó.

Vivim un moment molt polaritzat, ple de confusió, i tots estem més sensibles del que és habitual. Em sap greu haver-me enfadat amb gent que estimo, però valoro que ens tinguem prou confiança per discrepar, públicament i en obert. Aquests dies es diu molt això que ens cal més empatia, però jo crec que el que passa és que no és el mateix parlar tot fent unes birres o un cafè que a través de la pantalla d’un mòbil o un portàtil. En el món virtual ens deshumanitzem, i escrivim a Facebook com qui fa una pintada furtiva en un mur d’una estació de Rodalies. Una de les coses que més m’ofenen és això de la fractura social, perquè crec que no és veritat. Aquí el que hi ha és una discussió que pot pujar més o menys de to, però l’única fractura que veig és la que causa el feixisme d’un govern espanyol que cada cop vull més lluny.

Tinc molt clar, i sé que els meus amics de Facebook també ho saben, que per damunt de la política hi ha les persones. Potser és que ens van educar en un món apolític i ara ens costa debatre serenament, tenim la pell massa fina, encara per endurir, però tots n’estem aprenent. Tal com ho veig jo, les posicions cada cop s’acostaran més i junts ens en sortirem. Penso això mentre la cançó del Colomo creix -“Parara papara papapa...”- i jo no veig el moment de banyar-me en aquest mar que tinc al davant. “Amics! No us amoïneu, / tot anirà bé, esteu on esteu. / El que hem viscut no ens ho trauran / i el que hem de viure és a les nostres mans...”.