RAMPOINES

El sacseig efímer de ‘Nanette’

“Podria canviar la comèdia per sempre”. “El monòleg més revolucionari dels nostres temps”. “L’ stand-up més important del segle”. “Gadsby inventa la antiironia” [sic]. I així anar fent. El monòleg en qüestió ha generat més hype que la recerca del nou cantant d’AC/DC o el vídeo porno fake del Niño Polla amb els d’ A tipo fijo. I això sempre és un problema. No per a mi, que em conec els crítics del segle XXI com si els hagués parit. Però la munió de gentola que navega per Twitter buscant el proper trendpotser s’està fent la idea equivocada del que representa aquesta peça anomenada Nanette.

Tots l’heu vist, de manera que no cal entrar en detalls ni cantar-ne les excel·lències. El problema és que Hannah Gadsby predica a conversos. Els que hem gaudit de l’obra no som violadors, matxirulos, neandertals ni assetjadors psicòpates. És a aquest públic a qui convé veure el monòleg. La gent que hi ha al pati de butaques per veure Nanette no és la mateixa que va a veure l’última obra del David Guapo. Els dos són stand-up de la mateixa manera que l’ Ulisses de James Joyce i La noche soñada de Màxim Huerta són novel·les. El problema de Nanette és que es fa molt difícil no etiquetar-lo com a producte de consum. Tenint en compte en el moment en què apareix i les circumstàncies que l’envolten, el missatge -potentíssim- es perd en la traducció. Twitter converteix qualsevol discurs èpic en un joc del telèfon; el perverteix i el desvirtua perquè la massa el pugui devorar i defecar en un sol dia.

Una cosa ens recorda, Nanette, i això no convé oblidar-ho mai: l’acte en si. El teatre com a forma màxima de rebel·lió; l’única de les arts que ha estat prohibida en algun moment en totes i cadascuna de les èpoques des del seu naixement. Una persona sola, dalt de l’escenari, pot fer trontollar consciències. El problema és que aquest sacseig és cada cop més efímer.