28/02/2019

¿I si el rock l’hagués inventat una dona?

3 min
¿I si el rock l’hagués inventat una dona?

L’any 1964, Sister Rosetta Tharpe actuava davant de centenars de joves en una estació de tren abandonada de Manchester, com a part d’un programa per a Granada TV en què també hi havia Muddy Waters. Presentada com una de les grans veus del gòspel i com una virtuosa de la guitarra, Tharpe va commoure profundament els joves assistents, fins al punt d’influir notablement en els nous grups de blues rock anglesos de l’època. Amb una Gibson SG blanca penjada al coll i un extraordinari domini de les sis cordes, aquella força de la naturalesa demostrava que el rock no era només cosa d’homes. Era més, ella feia tota una vida que el practicava. En aquell moment, Tharpe era ja una dona de 49 anys amb una llarga carrera. Pionera de la guitarra elèctrica i de l’ús de la distorsió, pocs sabien que havia influït en l’estil de músics com Chuck Berry -fixeu-vos en els solos d’ Up above my head - i d’Elvis Presley, que de petit solia escapar-se a misses evangelistes com aquelles en què cantava de ben joveneta.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Nascuda el 1915 a Cotton Plant, Arkansas, va ser en aquelles misses on Tharpe va començar a despuntar. Als sis anys ja anava de gira amb la seva mare, que mai la va abandonar, i als anys 30 i 40 es va convertir en una estrella del gòspel. Després de passar per Chicago, es va instal·lar a Nova York, on -escandalitzant els seus seguidors- va abraçar la música secular i va actuar amb grans figures del jazz. També va fer tàndem amb Marie Knight, de qui va ser amant i amb qui va anar de gira tot desafiant les convencions socials i les lleis segregacionistes de l’època. Fins i tot va protagonitzar episodis propis d’una gran estrella, com el seu casament al Griffith Stadium de Washington, que es va convertir en un espectacle públic i també en un disc.

Tharpe va morir el 1973, als 58 anys, a causa de complicacions d’una diabetis que li havia causat l’amputació d’una cama. Al documental The godmother of rock’n’roll, de Mick Csaky, veiem una de les seves últimes actuacions. Feia dos anys que se li havia mort la mare i, deia, s’havia quedat tota sola. Això era, a més, poc abans de perdre la cama i morir tres anys més tard. Take my hand, precious Lord és una interpretació que corprèn. Li canta a Déu, en qui no ha deixat de creure, i li diu que està cansada, que l’agafi la mà i que se l’endugui... El seu funeral no va ser multitudinari i se la va enterrar al cementiri de Northwood, a Filadèlfia. A la seva làpida s’hi pot llegir: “Cantava fins que ploraves i tornava a cantar fins que ballaves de joia”, però llavors la història del rock’n’roll es va escriure i a ella la van oblidar.

No només era dona i negra, sinó que als anys 50, quan va esclatar el rock’n’roll, Tharpe ja no era una adolescent i va quedar descavalcada d’aquella explosió de joventut i masculinitat. Per sort, la història es reescriu constantment i cada vegada apareixen més llibres amb perspectiva de gènere. És el cas de novetats editorials com Las chicas son rockeras. El poder femenino en la música (Libros Cúpula), de Miguel Ángel Bargueño, i Ellas cantan, ellas hablan (Sílex), de Toni Castarnado, un volum amb 101 entrevistes a dones músics que també ha propiciat un cicle que organitza aquest mes de març Biblioteques de Barcelona en què actuaran una desena de cantants que també conversaran amb l’autor. Cal que les dones puguin ocupar el lloc que els pertany en el món de la música passada, futura i actual, per justícia social i, perquè si no, ens perdem talents tan incommensurables com el de Sister Rosetta Tharpe.

stats