EL CONSOLADOR

Per què no treballo gratis

Si cada vegada que algú menysté la cultura morís un gatet, aquest seria un país sense gats. Cada vegada que m’arriba una proposta per treballar gratuïtament em quedo compungida i em veig forçada a justificar, sense semblar desagradable, per què no treballo sense cobrar. Em sento culpable per haver de dir que no, per haver d’explicar que no tinc una feina fixa que em pagui les factures mensualment i que, per tant, visc de les feines puntuals i que sí, que les he de cobrar, perquè la creativitat i l’art tenen un preu. I sobretot tenen un valor que, pel que sembla, uns i altres no hem sabut transmetre. En la majoria dels casos, a més, és l’actor, el cantant, el músic, l’escriptor qui ha de preguntar si cobrarà, cosa que ja és una baixada de calces. ¿En quin altre sector quan es pretén contractar els serveis d’algú s’obvia el cost del servei? Si cola, cola, no? Un clar símptoma del lamentable estat cultural del nostre país és el fet que fins i tot la mateixa gent del sector tingui comportaments que posen en perill la pròpia cultura.

Quan algú s’assabenta que soc dramaturga, tard o d’hora cau la frase: “Ah, doncs ja ens convidaràs a la pròxima estrena”. La frase em deixa perplexa malgrat que l’he sentida massa vegades, però encara m’entristeix més si ve d’una estudiant d’art o d’una treballadora d’una llibreria.

Senyores i senyors, que de tant en tant desitgen contractar serveis culturals: hem après a viure amb inestabilitat econòmica i amb els alts i baixos que això comporta, i sí, estem malalts perquè estimem la cultura, i malgrat que sabem la merda que és viure d’aquest sector, és el que sabem i volem fer. Com va dir l’actor Josep Maria Pou al seu discurs dels premis Gaudí de fa dos anys: som professionals, no aficionats voluntaristes. Quan vulguem muntar un ONG cultural els ho farem saber, no ho dubtin, però mentrestant, no se’ns pixin a la cara.