Per què ens agrada el que ens agrada?
Quan Decca el va publicar l’any 1954, el Rock around the clock de Bill Haley & His Comets no va ser un èxit instantani. De fet, va ser una gravació accidentada que va estar a punt de no fer-se. Finalment, va sortir com a cara B d’un single, Thirteen women (and only one man in town), que no ha passat precisament a la història. La cançó que va popularitzar el rock’n’roll hauria pogut passar perfectament desapercebuda si no fos perquè un any més tard, un cúmul de casualitats va fer que acabés als crèdits inicials d’una pel·lícula, La jungla de les pissarres (Richard Brooks, 1955), sobre els conflictius alumnes d’una escola de secundària d’un barri pobre de Nova York. Això va catapultar la cançó cap a un índex de popularitat mai vist entre la joventut nord-americana i ara podem dir que va canviar per sempre la fisonomia de la música pop del segle XX.
Què és el que fa que una cançó, una pel·lícula, un llibre o una sèrie tingui èxit? Aquesta és la pregunta que s’ha fet Dereck Thompson a Creadores de hits. Cómo triunfar en la era de la distracción (Capitán Swing), un llibre profusament documentat que ressegueix els atzarosos camins cap a la glòria de la fama i l’acceptació popular d’artistes i obres com els set principals pintors impressionistes, la Gioconda de Leonardo Da Vinci, La guerra de les Galàxies de George Lucas o Cinquanta ombres d’en Grey d’E.L. James. ¿Seguiríem parlant de Manet, Monet, Cézanne, Degas, Renoir, Pissarro i Sisley com els artistes canònics de l’impressionisme si no fos per la col·lecció de Gustave Caillebotte que es va exposar al Museu de Luxemburg l’any 1897? I la Gioconda, ¿seria també avui l’atracció principal del Museu del Louvre si no fos pel mediàtic robatori per part de Vincenzo Peruggia l’any 1911 i la seva posterior recuperació? ¿Hauria creat George Lucas La guerra de les galàxies si hagués aconseguit els drets per fer una adaptació de Flash Gordon, com havia estat originalment la seva intenció?
Evidentment, hi ha moltíssims factors que intervenen en la consecució d’un èxit, i Thompson dissecciona les diferents teories de camps, com la sociologia o la psicologia de l’art, que ajuden a explicar per què ens agrada el que ens agrada, però que, per sort, no ajuden a predir els èxits (tots els grans endevins ho són sempre a pilota passada). Entre altres coses, l’autor es fixa en les proporcions de familiaritat i sorpresa que intervenen en els productes culturals, que mai són tan disruptius per fer fugir el seu públic potencial, però que sempre aporten una petita dosi de sorpresa que fa que s’hi senti atret i que pugui obtenir petites gratificacions o revelacions estètiques. Potser això explicaria èxits d’enguany com els de Rosalía o J Balvin, que també compleixen amb el requisit de comptar amb els canals de difusió adequats.
El poder del relat i la creació de mites, no només en la cultura popular sinó també en àmbits com la política (l’arquitectura musical dels discursos d’Obama, per exemple), o la inexistència d’allò que anomenem viralitat són alguns dels punts que toca Thompson i que ens ajuden a relativitzar una mica els nostres gustos.
