Els puritans sou vosaltres

Alerten alguns d’una onada puritana que ofega la cultura. Consideren que són atacs a la llibertat totes aquelles manifestacions que qüestionen determinades obres i conductes, concretament les seves. Conviden la societat a recuperar el seny que protegia l’art; el seu, esclar. L’artista, far de la llibertat que guia el poble per alliberar-lo de la moral hegemònica, branda ara l’espasa per foragitar les veus que gosen dir que no hi estan d’acord. Tem l’artista que un cor de desaprovació malmeti la seva posició en el mercat. I aquí el tenim, adreçant sentències no contra el poder, la censura punitiva, el mercat i la justícia injusta, sinó contra qui precisament és víctima de l’abús de poder, dels excessos del mercat i de la injustícia. Ai, de l’art que només vol un públic silenciós que no pertorbi la seva pau. Ai, de l’artista incapaç d’intentar comprendre el que passa més enllà del seu paradís de joguines inofensives, frases fetes i copets de complicitat a l’espatlla.

Remenen l’esquellot del puritanisme per estigmatitzar les veus discordants, les que no aplaudeixen acríticament qualsevol moviment de l’artista intocable. Es proclamen heralds d’una incorrecció política que en canvi no toleren quan algú els porta la contrària. No volen cap diàleg si no comporta un elogi, un reconeixement, una rendició absoluta. Potser és que no volen fer de la incorrecció una arma de combat cultural, sinó simplement penjar-se-la al pit com una medalla de cartró. En el fons, els puritans són aquesta mena d’artistes que entenen que la cultura es fa per agradar i no per transformar. Defensar la llibertat d’expressió també és defensar que algú no estigui d’acord amb la teva obra. I recordeu, aquells a qui considereu puritans no són els que volen (i poden) enviar a la presó Valtonyc, Pablo Hasél i La Insurgencia.