Si ha una condició que defineix la majoria de mortals, és no saber valorar allò de què gaudim. Anem fent camí, sovint pensant que mereixem més del que tenim i comparant-nos amb aquells que considerem que estan millor, en lloc de parar atenció als qui la vida els és especialment injusta. Malgrat la consciència d’un món divers, solem donar per fet que la realitat global és aquella que vivim cada dia en el nostre entorn.

Jo, per exemple, soc dona i vaig amb bicicleta quan vull i per on vull, però a l’Afganistan les dones no poden anar en bicicleta perquè els homes ho consideren una vergonya; troben que les dones, a qui han declarat d’un gènere clarament inferior, han d’arribar verges al matrimoni, i els fa por que elles es trenquin l’himen tot anant en bici i els arribin menys verges i menys pures i menys dones a un matrimoni, en la majoria dels casos, forçat. La por d’ells retalla les llibertats d’elles i els prohibeix també estudiar o bé fer esport o viure soles, perquè els homes afganesos han decidit que les dones del seu país han de dependre sempre d’una figura masculina. Fa uns dies, a Kabul, una trentena de nenes i noies van reclamar els seus drets i van repartir fullets informatius en contra de la violència de gènere mentre passejaven amb bicicleta per la ciutat per primera vegada arriscant-se a ser insultades o a rebre pedrades dels homes que s’anaven trobant.

M’assabento de la notícia i em venen ganes d’unir-me a la seva lluita, que és també la meva, la nostra. Em venen ganes de pedalar fins a Kabul i observar com un gest que aquí significa senzillament fer esport o bé desplaçar-se d’un lloc a un altre, a l’Afganistan és un autèntic acte de valentia i rebel·lió; un pas rere un altre per acabar amb les desigualtats de gènere.