20/04/2018

Podem parlar ja de Puigdemontmania?

3 min
Podem parlar ja de Puigdemontmania?

Algun dia s’estudiarà l’efecte Streisand en el marc del procés català. Perquè tot el que s’ha volgut tapar, amagar o erradicar de soca-rel s’ha acabat convertint en una pilota cada cop més i més grossa a la teulada d’aquells que s’anomenen constitucionalistes. No sabem si Alemanya acabarà extradint Puigdemont, però, sigui com sigui, la marxa del president (i consellers) a l’estranger ha acabat internacionalitzant la seva figura. El prófugo de la justicia s’ha acabat convertint en una mena de celebrity centreeuropea, cosa que ha esperonat encara més la Puigdemontmania al nostre país.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

I no hi ha res que pugui fer més feliços els catalans, que patim el síndrome de Katalonski, aquesta mena de complex de país petit o de nació sense estat que ens fa trempar cada vegada que trobem un estranger que ens reconeix, ens fa cas o s’interessa per nosaltres. És també allò de: quina gràcia, quan viatgem trobem catalans per tot arreu... Això és perquè va als llocs més turístics, senyora! Jo, quan sento parlar català dalt de la Torre Eiffel, a l’Empire State o a les piràmides de Guiza, miro d’amagar-me i no badar boca. Si no, passa allò d’arribar a Oaxaca i acabar fent mescals, la mateixa nit, amb sis parelles de Mataró. I que no viatgem per sentir-nos ben lluny de casa?

Bé, la qüestió és que la internacionalització de la figura de Puigdemont alimenta l’ego col·lectiu dels catalans, i estem a un pas de convertir-lo en una autèntica icona de la cultura pop. Penseu en la samarreta de Laura Rosel, en la cançó de Lory Money o en el noi que se’l va tatuar al cul. “ Puigdemont es lo que en mi barrio llamamos un «jujas», un tío que te hace la vaina, y eso me hace gracia -afirmava el jove tatuat-. Yo creo que le ha tomado el pelo a todo el mundo, desmarcándose del plan. Y eso para mí le convierte en un héroe. O al menos en un referente ”. Recordeu també quan va tocar la guitarra amb els Sopa de Cabra i el fet que se l’anomenés el cinquè beatle per la forma dels seus cabells. O la portada tunejada de l’àlbum de Tintín, L’afer Puigdemont, apareguda després de la notícia de l’exili a Bèlgica. L’última incursió de la figura de KRLS a la cultura popular ha sigut el descobriment de la cançó infantil alemanya Es tanzt ein Bi-Ba-Butzemann, que sembla que digui Viva Puigdemont i que ho ha petat tant o més que la cèlebre Independent de Lory Puigdemoney. No ens la podem treure del cap.

Ni seguidors ni detractors poden negar que el president a l’exili s’ha convertit en una figura immensament coneguda, i que lidera el rànquing d’incomptables noves mostres de cultura popular que el Procés continua generant. Una de les més recents, i que hauria d’haver inclòs a l’article anterior sobre ciutats fantàstiques, és la de la vida virtual d’un nou poble de Catalunya, inventat per la Guàrdia Civil. I és que Sant Esteve de les Roures ja té més vida a la xarxa que moltes poblacions reals del nostre país. Entre els més de 200 comptes de Twitter dedicats al nou municipi hi ha l’ajuntament, dos alcaldes (el legítim i el del 155), jutjats, mercat, aeroport, turisme, Mossos, bombers, biblioteca, escoles, associacions esportives, arxiu municipal, colles castelleres i puticlub.

stats