ES VIU MILLOR CANTANT

Per una nova poètica del fracàs

Aquesta setmana... ‘Zadok the priest’, Georg Friedrich Händel (1727)

Per a una nova poètica del fracàs / ROBERT GHEMENT / EFE Zoom

Dua Lipa és alçada pel seu cos de ball com una reina, mentre sona, atronadora, New rules, a l’Estadi Olímpic de Kíev. Això la converteix en la cantant del moment, una triomfadora de la música. Darrere seu s’alcen focs artificials mentre el públic s’escalfa i es prepara, amb molts nervis, per presenciar i participar també, d’alguna manera, de la gran batalla. Són els fastos de la gran final de la Lliga de Campions, l’espectacle definitiu de la nostra era al Vell Continent. Després vindrà l’himne que sona en cada partit de la Champions i que poca gent sap que és una adaptació de Zadok the priest, un dels Coronation anthems que va compondre Georg Friedrich Händel, el 1727, per al rei Jordi II. Händel es va inspirar, al seu torn, en els textos bíblics que relataven l’unció del rei Salomó, i l’himne es fa servir cada vegada que es corona un nou monarca al Regne Unit.

En l’adaptació que en va fer Tony Britten per convertir la peça de Händel en l’arxiconegut himne de la Champions, el text no parla de reis, sinó dels “millors”, els “grans equips”, els “campions”, en anglès, francès i alemany. Passem, per tant, d’ungir monarques per dret hereditari i la gràcia de Déu a un nou sistema que premia la competitivitat a ultrança. Passa al futbol i també a la vida, on només els “millors” seran tractats com a divinitats i la resta formarem part de la massa, destinada a lluitar per simplement sobreviure. No és una meritocràcia, és una societat clarament dividida entre guanyadors i perdedors.

Però aquest duel de titans va tenir com a gran protagonista un perdedor. Sorprenentment, el porter del Liverpool Loris Karius va fer dues -i es podria dir que fins i tot tres- errades incomprensibles per a un porter del seu nivell. Molts es van enfadar amb ell i li van dir de tot, donant-li tota la culpa que el Liverpool perdés el partit, però estic segur que a molts altres, com a mi, se’ls va encongir el cor.

Només Karius sap què li va passar pel cap just abans, durant i després d’unes errades tan flagrants que passaran a la història del futbol i que potser arruïnaran la seva carrera, però el que jo vaig veure va ser un ésser humà. Ni un tità, ni un déu, ni un heroi, com els que sembla anunciar l’himne de Britten, sinó un ésser humà com qualsevol altre. La imatge de la seva derrota hauria de fer-nos pensar en què hem convertit l’esport, d’una banda, però també en què hem convertit la vida, perquè probablement la manera que tenim d’entendre l’esport no és més que un reflex del darwinisme social en què estem immersos. Potser caldrà que tornem a reivindicar els autèntics valors de l’esport, però també que abandonem la retòrica dels triomfadors i els perdedors a tants i tants altres àmbits de la vida (la feina, l’amor, els diners...) i abracem una nova poètica del fracàs, l’error i la derrota. De tot allò que ens fa humans.

Reivindiquem, doncs, la figura de Loris Karius i el nostre dret a equivocar-nos les vegades que calgui, fins i tot en els pitjors moments, defensem la nostra condició d’éssers imperfectes i fal·libles o sucumbim, definitivament, a les urpes d’aquest sistema depredador.